He conegut homínids que tot i freqüentar col·lectius antifeixistes acaben semblant precisament el contrari

Els actors diuen que és molt més agraït fer papers de males persones que no pas de personatges beatífics. Molts recordem el J.R. de Dallas (Larry Hagman) fent aquell somriure carregat de mala llet abans de dir-li com de meuca considerava Sue Ellen, la seva dona; o el caçarecompenses Marquis Warren (Samuel L. Jackson) d’Els vuit odiosos explicant al pare d’un fugitiu com l’havia obligat a fer-li una fel·lació abans de matar-lo; o el Tom protagonitzat per Jonathan Tucker de Mai plou a Califòrnia seduint la jove Lea (Lily McInerny) amb l’únic objectiu d’incorporar-la al seu estol de prostitutes. Sí, sembla que és molt més llaminer posar-se en la pell d’algú èticament inquietant, perquè els personatges plans tendeixen a avorrir-nos. Justament al contrari del que passa en la vida real, on estem abocats a semblar el màxim de bons possible. Però com que en aquest cas l’actuació és a temps complet, resulta més fàcil detectar els falsejadors que no pas una comitiva de coixos. La periodista garrotxina Tura Soler explicava aquesta setmana a El Punt Avui el cas d’un veí de Sant Aniol de Finestres de 25 anys a qui li agrada disfressar-se de Putin, del Quixot, o passejar-se pel carrer com la mort, amb una gran falç a les mans. Alguns diaris s’han volgut especialitzar a explicar bones notícies, però segueix sent molt més interessant casos com el d’aquest jove a qui han tancat al psiquiàtric de l’Hospital Santa Caterina de Salt per atemorir bona part del poble, que no pas el d’un cap de família a qui mai hagin posat una multa i que faci una dieta equilibrada. Personalment, em costa bastant menys detectar un malparit/malparida que no una bona persona. Sovint trobo gent que té necessitat d’envair el meu espai, tocar-me, mirar-me fixament, i fins i tot de tancar la porta amb tanta potència com si volgués informar la resta de veïns que està sortint o entrant de casa. Alguns són els mateixos que tenen un 4x4 encara que no hagin trepitjat un camí de muntanya en la seva vida. L’exercici tangencial del periodisme m’ha permès conèixer diferents homínids que tot i freqüentar col·lectius antifeixistes acaben semblant precisament el contrari. Em va passar amb el càrrec intermedi d’un mitjà digital osonenc. Després de fer-me baixar a Vic per ensenyar-me com funcionava “un programa”, em va tenir esperant més de tres quarts d’hora. Quan vaig exclamar-me em va dir “haver arribat a l’hora”, perquè es veu que havia fet cinc minuts tard. O el líder d’un casal popular en creació que em va posar a parir perquè volia “veure l’article” fins i tot abans que l’hagués escrit. O el membre de la llista d’un partit assembleari, que vistos els resultats de les últimes municipals a Ripoll em va assenyalar bramant que “això també és culpa de la premsa”. Clar. Però diria que, sobretot, el feixisme polièdric és culpa de l’existència humana.

He conegut homínids que tot i freqüentar col·lectius antifeixistes acaben semblant precisament el contrari

El feixisme polièdric