Cada cop comprem més roba, i també en llencem més. Ens dura menys, sovint perquè és de pitjor qualitat, i això té un cost mediambiental i humà ingent

Si el temps no hagués embogit, ara seria aquell moment de l’any en què fem el canvi d’armari. I potser aprofitaríem per desfer-nos d’aquells pantalons que ja no tanquen o de la camisa que veiem massa vella i ja no ens fa el pes. Però només un 13% dels ciutadans portem aquesta roba als contenidors específics per al tèxtil. La resta (una amplíssima majoria!) es queda tan ampla abocant-la al contenidor del rebuig, i totes aquelles peces acaben a l’abocador o a la incineradora. Amb canvi d’armari o sense, la realitat és tossuda: cada cop comprem més roba, i també en llencem més: uns 20 quilos per persona i any. Ens dura menys, sovint perquè és de pitjor qualitat, i això té un cost mediambiental i humà ingent. Fa uns dies, per a un reportatge que vam fer al Catalunya nit de Catalunya Ràdio, vaig visitar les instal·lacions d’El Tapís, l’entitat social que recull la roba usada a Osona i el Lluçanès. La imatge impressionava: desenes de sacs i bosses amuntegats, recollits en només quinze dies. Dues setmanes! Aquell munt de roba feia evident fins a quin punt necessitem una gestió pública més sòlida. I, sobretot, més suport per a les entitats socials que hi treballen. No és estrany que organitzacions com El Tapís, i tantes altres arreu de Catalunya agrupades sota el paraigua de la cooperativa Roba Amiga, hagin esclatat. Donen feina a persones en risc d’exclusió, però estan al límit del col·lapse per un excés de residu tèxtil que ja no poden assumir. Si ara van ofegades, què passaria si tothom llencés on toca la roba que ja no vol? La situació s’ha agreujat per la moda de la ultra fast fashion, que posa a l’abast productes barats i que duren poc, i ha enfonsat la qualitat i les exportacions. També el transport s’ha encarit, i aquí encara cal afegir-hi la nova llei europea que, des d’aquest any, obliga a recollir tota la roba, fins i tot la que està en mal estat. El resultat: més volum, més feina a destriar i menys marge. D’aquest tsunami tèxtil, només la meitat del que arriba als contenidors es pot reutilitzar, i la major part acaba a l’estranger. Un altre 45% es recicla (es trinxa i es transforma en noves fibres) i el 5% restant es destina a cogeneració elèctrica i calorífica. A les botigues de segona mà, com les tres que té El Tapís a Osona, n’arriba poca, perquè, a diferència del centre o el nord d’Europa, aquí encara hi ha poc hàbit de comprar-ne. Segons el CEO, la meitat dels catalans reconeix que no compra roba feta servir, i un 23% diu que no ho farà mai. Deia Josep Pla que “els canvis més importants comencen dins del cap” Potser aquí rau bona part del problema. Deia Josep Pla que “els canvis més importants comencen dins del cap”. I ara que ens demanen tants canvis de xip, també ens cal aplicar-lo al consum tèxtil. Què se n’ha fet dels pedaços que ens posaven als pantalons estripats? També cal exigir responsabilitat a les empreses productores, tot i que sabem que, de retruc, acabarà repercutint en el consumidor final. Però si poden vendre samarretes a 3 euros, han d’assumir el cost ambiental i social del que fabriquen. I les administracions, per la seva banda, han de garantir que la gestió de la roba usada continuï en mans d’entitats socials. Això vol dir contractes estables, finançament suficient i infraestructures locals per al reciclatge. Perquè si deixem que aquest fil solidari s’esfilagarsi del tot, no només perdrem peces de roba, perdrem també una part de la nostra responsabilitat col·lectiva. I cosir-la de nou potser ens costarà molt més del que imaginem.

Cada cop comprem més roba, i també en llencem més. Ens dura menys, sovint perquè és de pitjor qualitat, i això té un cost mediambiental i humà ingent

El fil solidari s’esfilagarsa