Que els joves es vegin amb l'obligació de preservar el que el sistema està arrasant és terrorífic

Arribes al teatre com si fessis marxa atlètica, enganxosa, frisant per no fer tard a aquestes sessions de l’hora de berenar que ens ha deixat la pandèmia, i en els segons que et queden abans del fosc a negre veus que el senyor de la fila del davant dedica aquesta estona de calma i respiració a mirar com es mou la borsa. Inversiones.com o alguna cosa així. Aquests contrastos em semblen una meravella del segle XXI: a l’escenari, un art col·lectiu, intel·lectual i espiritual, que es remunta més enllà de l’Antiga Grècia; al mòbil, una convenció virtual que dicta el valor de les coses i que t’hauria de fer ric. Després de l’èxit de la temporada passada, ara es pot tornar a veure al Teatre Lliure Les tres germanes, una d’aquelles obres tan gegants que ressona per totes bandes i hi pots trobar moltes lectures, cada cop diferents. L’adaptació que n’han fet Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, i la direcció d’aquest últim, són una meravella: del tot actuals sense trair l’esperit del clàssic de Txékhov. Que és bo, el teatre, quan és bo. Un dels temes de fons de l’obra justament és el desencaix dels temps: el vell món inútil que se’n va amb els grans de la casa i el nou món pragmàtic que es fa lloc a cops de colze. A Les tres germanes el motor és l’anhel de vida de la germana petita, el projecte de futur de marxar a Moscou, on retrobar el paradís perdut a la infantesa. Però què és, en realitat, Moscou? Ah. En alguns compassos, l’obra m’ha fet pensar en Alcarràs, que també parla de la fi d’una època. Sobretot pels penosos vells, pobrets, persones desconnectades d’un món que ja els és incomprensible: només encaixen dins les quatre parets de paper pintat si no volen rebre el tracte que els dispensen avui a les oficines bancàries. En canvi, els personatges joves no tenen gens el mateix esperit: a la pel·lícula de Carla Simón l’energia adolescent no busca la fugida, sinó el retorn. Aquell paradís somiat de Moscou, el nano de pagès no el troba ni lluny ni tan difícil, sinó a prop i mirant a terra. Això podria sonar reaccionari, ja ho veig, però em sembla que la interpretació va més enllà i parla de la visió que té del món actual algú tan jove com la cineasta catalana, i per extensió la seva generació i les següents. Que els joves es vegin amb l’obligació moral de preservar el que el sistema està arrasant em sembla una imatge terrorífica. Que en comptes de descobrir món vegin que cal preservar-lo. En quin moment el futur ha deixat de ser sinònim de progrés per passar a ser sinònim de catàstrofe? Laura Serra

Que els joves es vegin amb l'obligació de preservar el que el sistema està arrasant és terrorífic

Opinió | El final d’una era