La iaia Sillera no va pair mai la mort del seu germà i altres familiars en l'aiguat de 1940 i a cada pujada grossa del riu resava amb cara pansida a la Mare de Déu del Carme

Mentre PP i PSOE s’esbatussaven en públic amb un penós ridícul sobre qui ho havia fet més malament –amb el rei de dramàtic competidor–, jo vaig repassar les imatges del Manlleu. Recull gràfic 1886-1965. L’Abans, referents a l’aiguat de 1940. Dolorós i tràgic, que no vaig viure perquè encara deuria ser a Olot fent barretines, però els meus germans Jordi i Montserrat sí: tenien 8 i 7 anys, respectivament. I el record d’aquella riuada sovintejava a casa cada vegada que el Ter creixia més del normal, com pel setembre de 1962 quan uns sobtats i potents cops de riu van inundar poblacions i camps del Vallès Occidental els dies 25 i 26 i hi causaren nombroses víctimes i hi provocaren danys i destrosses incalculables. Aquells dies, de retorn a casa al migdia després de la feina a La Piara, sentia els potents altaveus de l’Ajuntament que demanaven ajuts per als damnificats vallesans. El cor estava melangiós i la gent, començant pels familiars, caminava pels carrers encongida i moixa, sense cap alegria a causa de la tragèdia al Vallès i per la memòria reviscuda de 1940 a Manlleu. Aquells dies, i també en ocasions posteriors, pujava al pis més alt de la fàbrica de La Piara, on hi havia els assecadors dels embotits, i des d’allà guaitava un riu Ter, que semblava embogit, com ampliava el seu llit i com arrossegava tota mena d’andròmines i troncs ben gruixuts: feia feredat. Al captard, de retorn a casa, passava ran del canal, i observava com riu i canal formaven un sol llençol, mentre alguns dels veïns del passeig del Ter i també alguns del capdavall del carrer del Pont sortien de les cases amb maletes i mocadors de farcells plens i es traslladaven al domicili de parents a Dalt Vila. Persistia el record de 1940, que esglaiava. Aquell 1962 la meva família no es va moure de casa, com sí que ho feren el 1940, però no les teníem totes, i tothom dormia amb un ull obert, a l’aguait, i amb una orella als balcons per si se sentien veus inhabituals o cridaneres o corredisses a l’escala. I és que la desgràcia de l’any 1940 pesava com una llosa. La nit del 17 al 18 d’octubre d’aquell any cruel –just el primer després de la guerra– el Ter cobrí tot el Baix Vila: fàbriques, tallers, cosidors, comerços, cases, escoles, cafès... El meu futur cunyat Francesc i els seus germans van haver de menar les vaques que tenien en una cort del carrer de la Passió fins a la baixada de la Fidela. Els meus pares i germans, juntament amb altres veïns, van traslladar-se per prudència a una casa propera més resistent, on ara hi ha la biblioteca. I van salvar-se tots, però la casa familiar va ser inundada –més d’un metre– i les eines de baster i guarnicioner de l’avi i del pare quedaren fetes malbé, les que la riuada no s’endugué, i els baixos de casa plens de fang. I dos dies després caigué la terrible notícia: cinc víctimes mortals trobades i cinc més de desaparegudes, de les quals quatre eren familiars: un germà de l’àvia, en Jeroni Ros Caballeria, en Jeroni del mataderu, com era conegut; la seva esposa, Lídia, el fill i la nora. Vivien en una casa enganxada a les Tres Fàbriques, entre el canal i el riu, i el Ter se’ls emportà aigua avall. La meva àvia, la iaia Sillera, guardava una foto del seu germà en un quadre sobre la calaixera de la seva habitació. Jo no en tinc record, però els meus germans sí. I tret de la Lídia, trobada a Manlleu mateix, ningú de la família va poder rebre mai cap seguretat que els cossos dels altres tres fossin recuperats, malgrat que en algun moment se’ls va notificar a mitges, fins i tot des de Girona: sempre es tractava d’uns altres difunts. La iaia Sillera no ho va pair mai, i a cada pujada grossa del riu resava amb cara pansida a la Mare de Déu del Carme que guardava en una capelleta de vidre al costat de la foto, i es passava el dia repetint: “El foc té senyor, que l’aigua no!”. Tenia raó. Amb motiu de la DANA recent que ha causat tantes víctimes i tanta destrossa en especial en algunes zones del País Valencià, he sentit veus que atribueixen al canvi climàtic l’aparició de la depressió aïllada a nivells alts. Jo no hi entenc, i em guardaré prou de negar-ho i també d’admetre-ho a ulls clucs. Al meu criteri els aiguats, les inundacions, les gotes fredes, les DANA, fenòmens de la natura, lamentablement han existit sempre i arreu, i la història en va plena, començant a Osona, a Manlleu, Vic, Torelló... A Vic mateix, a la paret de la Casa Sacerdotal, una placa indica el nivell elevat de l’aiguat de 1863 causat pel petit rierol que és i era el Mèder. Com va ser possible?, em vaig preguntar. I la resposta d’un entès –de nom Roger– fou aclaparadorament lògica: un Mèder crescut va topar amb un riu Gurri igualment inflat que li va fer barrera, i aquest estava encallat pel Ter després de Malars, abans de Roda de Ter. Cas anàleg a Torelló el 1940: la terrible inundació causada pel petit riu Ges, revingut, va ser possible perquè un Ter igualment ple a vessar li va fer de mur i el Ges escampà la seva aigua per Torelló. Qüestió a part és com s’hi enfronten a cada cas els dirigents polítics. Els implicats en la DANA del País Valencià –tots, els del PP, els del PSOE, la casa reial– han demostrat incapacitat, incompetència, insensatesa i menyspreu per la gent. Amb diligència, esperit de servei i responsabilitat s’haurien evitat moltes víctimes. Ni van avisar ni van saber reaccionar. Algú ho pagarà?