El fotògraf i el president
Expliquen que Agustín Vega, històric fotògraf del diari As recordat per haver fet fotos mítiques a Di Stefano, una vegada seguia càmera en mà un Madrid-Atlético al Bernabéu assegut al costat del pal de la porteria on atacaven els matalassers. I, en una jugada, l’home va voler aturar un xut que anava a fora, es va mig entrebancar i, sense voler, va ficar la pilota a la porteria del Madrid. Es va muntar un cristo important, l’àrbitre va anul·lar el gol i el paio, que era més de l’Atlético que no pas del Madrid, no sabia on amagar-se. L’episodi, impossible que es repetís ara en un camp d’elit, retrata un futbol que ha desaparegut. Avui només hi ha protocols: els periodistes no es poden acostar als jugadors, els jugadors han d’obeir els caps de premsa, els caps de premsa creuen la directiva i la directiva fa el que diuen els bancs i els fons d’inversió. El futbol és business.
Per això, l’arrencada de les competicions amateurs és una alenada d’aire fresc. Al camp del Roda, del Folgueroles, de l’Aiguafreda o de la Santperenca s’hi va a veure futbol, però, també, a fer-la petar. Els camps, on juguen els veïns del replà contra els amics de l’institut, també són espais de socialització. I de rivalitat. Aquest any al Lluçanès retorna l’Olost, poble que ha recuperat el futbol. No hi haurà derbi de primers equips –el Pradenc juga a Tercera Catalana–, però sí a la lliga d’aficionats. Pradenc-Olost, paraules majors. Com el Corcó-Rupit. O el Campdevànol-Camprodon a falta d’un Abadessenc-Ripoll que fa anys que s’enyora. Sempre hi ha passió al camp, nervis a les banquetes i tensió a la graderia. Perquè el futbol tothom se’l mira amb els seus ulls.
M’agraden els ulls amb què se’l mira, i el record que en té, Maria Mauri, sòcia número 1 del Vic Riuprimer REFO, que va heretar el carnet del seu marit, Josep Roura, el fuster de Santa Eulàlia. A la secció Socis amb història que signa Laia Miralpeix a EL 9 NOU, Mauri hi explica que el seu home i un altre veí durant els partits del Riuprimer s’enfadaven quan veien que els jugadors… portaven la samarreta per fora. No per un penal, una falta o un fora de joc, sinó per una idea estètica. Ella es veu que se’n reia i, després, ells s’enfadaven amb ella. Això del futbol a vegades gairebé pot arribar a crear crisis de matrimoni. Com la que va voler evitar el soci número 1 del Santa Eugènia, Jordi Vilardebò –es veu que és el pare de la Maria Carme, amiga meva, casada amb en Pep de Ca l’Anglada–, aficionat a futbol que sempre va saber el dia que penjaria les botes: “Tenia clar que el dia que em casés deixaria el futbol”. I així ho va fer. Aquest futbol, lligat a les preocupacions quotidianes de les persones, és molt autèntic. Potser no es comenta a la tele, però es comenta al bar. A Can Ton, als Caçadors, a l’Snack, a Cal Carreter o al Lisardo cada setmana es comenten els gols. I, fins i tot, els no gols.
En aquest punt sempre vaig a parar al president del Sant Miquel de Balenyà, Jordi Clos –encara ho és, el president?–, que una vegada en una jugada confusa d’un partit entre el seu equip i l’Aqua Hotel va ajudar l’àrbitre a donar per bo un gol en contra del seu club. És a dir, va intercedir a favor dels adversaris. L’àrbitre havia anul·lat un gol que era gol i Clos, present al camp, el va convèncer que era vàlid encara que perjudiqués els seus interessos. El futbol modest conserva, encara, el valor de l’honestedat. I si no és gol, no és gol. Ho sap el president del Sant Miquel de Balenyà i ho sabia el fotògraf del Bernabéu. El futbol no el fan gran les categories, sinó les persones.