La dona del fuster de Santa Eulàlia, el pare de la Maria Carme de ca l'Anglada dels electromèstics o el president del Sant Miquel de Balenyà; el futbol no el fan autèntic les categories, sinó les persones

Expliquen que Agustín Vega, històric fotògraf del diari As recordat per haver fet fotos mítiques a Di Stefano, una vegada seguia càmera en mà un Madrid-Atlético al Bernabéu assegut al costat del pal de la porteria on atacaven els matalassers. I, en una jugada, l’home va voler aturar un xut que anava a fora, es va mig entrebancar i, sense voler, va ficar la pilota a la porteria del Madrid. Es va muntar un cristo important, l’àrbitre va anul·lar el gol i el paio, que era més de l’Atlético que no pas del Madrid, no sabia on amagar-se. L’episodi, impossible que es repetís ara en un camp d’elit, retrata un futbol que ha desaparegut. Avui només hi ha protocols: els periodistes no es poden acostar als jugadors, els jugadors han d’obeir els caps de premsa, els caps de premsa creuen la directiva i la directiva fa el que diuen els bancs i els fons d’inversió. El futbol és business. Per això, l’arrencada de les competicions amateurs és una alenada d’aire fresc. Al camp del Roda, del Folgueroles, de l’Aiguafreda o de la Santperenca s’hi va a veure futbol, però, també, a fer-la petar. Els camps, on juguen els veïns del replà contra els amics de l’institut, també són espais de socialització. I de rivalitat. Aquest any al Lluçanès retorna l’Olost, poble que ha recuperat el futbol. No hi haurà derbi de primers equips –el Pradenc juga a Tercera Catalana–, però sí a la lliga d’aficionats. Pradenc-Olost, paraules majors. Com el Corcó-Rupit. O el Campdevànol-Camprodon a falta d’un Abadessenc-Ripoll que fa anys que s’enyora. Sempre hi ha passió al camp, nervis a les banquetes i tensió a la graderia. Perquè el futbol tothom se’l mira amb els seus ulls. M’agraden els ulls amb què se’l mira, i el record que en té, Maria Mauri, sòcia número 1 del Vic Riuprimer REFO, que va heretar el carnet del seu marit, Josep Roura, el fuster de Santa Eulàlia. A la secció Socis amb història que signa Laia Miralpeix a EL 9 NOU, Mauri hi explica que el seu home i un altre veí durant els partits del Riuprimer s’enfadaven quan veien que els jugadors… portaven la samarreta per fora. No per un penal, una falta o un fora de joc, sinó per una idea estètica. Ella es veu que se’n reia i, després, ells s’enfadaven amb ella. Això del futbol a vegades gairebé pot arribar a crear crisis de matrimoni. Com la que va voler evitar el soci número 1 del Santa Eugènia, Jordi Vilardebò –es veu que és el pare de la Maria Carme, amiga meva, casada amb en Pep de Ca l’Anglada–, aficionat a futbol que sempre va saber el dia que penjaria les botes: “Tenia clar que el dia que em casés deixaria el futbol”. I així ho va fer. Aquest futbol, lligat a les preocupacions quotidianes de les persones, és molt autèntic. Potser no es comenta a la tele, però es comenta al bar. A Can Ton, als Caçadors, a l’Snack, a Cal Carreter o al Lisardo cada setmana es comenten els gols. I, fins i tot, els no gols. En aquest punt sempre vaig a parar al president del Sant Miquel de Balenyà, Jordi Clos –encara ho és, el president?–, que una vegada en una jugada confusa d’un partit entre el seu equip i l’Aqua Hotel va ajudar l’àrbitre a donar per bo un gol en contra del seu club. És a dir, va intercedir a favor dels adversaris. L’àrbitre havia anul·lat un gol que era gol i Clos, present al camp, el va convèncer que era vàlid encara que perjudiqués els seus interessos. El futbol modest conserva, encara, el valor de l’honestedat. I si no és gol, no és gol. Ho sap el president del Sant Miquel de Balenyà i ho sabia el fotògraf del Bernabéu. El futbol no el fan gran les categories, sinó les persones.

La dona del fuster de Santa Eulàlia, el pare de la Maria Carme de ca l'Anglada dels electromèstics o el president del Sant Miquel de Balenyà; el futbol no el fan autèntic les categories, sinó les persones

El fotògraf i el president