A la gala del Premi Osonenc de l'Any el que més vam fer va ser dir gràcies i aplaudir. Són dues formes de mostrar gratitud i admiració. Aquestes dues paraules, venint d'on venim -crisi, pandèmia, guerra...- tenen molt valor. Són reconfortants

Els discursos de cloenda haurien de portar un prospecte d'instruccions. Si en portessin, com aquells fulls redoblats que hi ha dins les caixes de les pastilles pel colesterol o dels sobres efervescents per la cremor d'estómac, segur que dirien que les gràcies, i les felicitacions, s'han de deixar pel final. És lògic: és com pagar el compte. Es fa quan t'aixeques de taula. Però, com que als periodistes sovint ens agrada dur la contrària, a la cloenda de la gala del Premi Osonenc de l'Any, que es va fer divendres a l'envelat del Polvorí de Sant Pere, vaig voler-ho fer al principi. I a dojo, a més. Gràcies a tothom: a l'Ajuntament, a la Cambra d'Osona, al Consell Comarcal, als finalistes, als guanyadors... Durant una hora llarga, el que més vam fer va ser dir gràcies i aplaudir. Són dues formes de mostrar gratitud i admiració. Aquestes dues paraules, venint dels temps que venim -crisi, pandèmia, guerra...- tenen molt valor. Són reconfortants. Com reconfortant és comprovar que a la gala de l'Osonenc de l'Any, EL 9 NOU és capaç de sumar sinèrgies amb el Consell, que va atorgar el Premi Promesa al cuiner Eduard Aliberch, del Mas Monells, i amb la Cambra, que va donar el Premi a la Innovació i el Talent a Àlex Saiz., a qui el president de la Cambra, Pere Antentas, va qualificar d'emprenedor, empresari i CEO de Money però a qui la paraula que més li escau segurament és fenómeno. L'Àlex no para mai. És un fenómeno. L'Eduard i l'Àlex, i tots els finalistes, serien mereixedors de ser osonencs de l'any. Aquest guardó, que cada any distingeix a una persona que durant l'últim exercici hagi destacat especialment en el seu àmbit, l'atorga EL 9 NOU però no el decideix EL 9 NOU. El decideixen els lectors i subscriptors en una votació popular. Aquest any el més votat va ser Lluc Crusellas, cap de pastisseria del grup Pavic que l'any passat va alçar-se a París amb el títol de millor xocolater del món. Són paraules majors. D'en Lluc aquells dies me'n van cridar l'atenció dos aspectes. Un, que només de guanyar li van donar el micro i el primer que va dir, en català, no va ser "soc el millor", "ho he aconseguit" ni "quina felicitat". No. Va dir: "Ho hem fet entre tots". Entre tots. Aquesta expressió, segurament, diu molt de com és ell. I l'altre, que, tot i haver sortit en televisions, ràdios i teles de tot el món, va enviar un missatge d'agraïment a n'en Miquel Erra, cap de la secció d'El Calaix al diari, explicant-li que el que més il·lusió li havia fet era ser la foto de portada a EL 9 NOU perquè aquest és el diari que llegeix la seva família, que llegeixen els seus amics i que llegeixen els seus veïns. I perquè, quan encara ningú parlava d'ell, en Miquel ja ho feia. Saber qui ets i saber d'on vens, que és el mateix que tocar de peus a terra, segur que és una altra de les virtuts d'en Lluc.ç I de virtuts qui en té, perquè és una virtuosa del violí, és Anna Urpina, jove valor de la música osonenca que personalitza l'èxit del conservatori de Vic. Aquest centre cada any forma desenes de joves entre els quals ella n'és un perfil destacat. Al món de la música professionalitzar-se és un èxit i sobresortir encara és un èxit més gran. L'Anna ha assolit els dos. I ho ha fet, a més, perseverant. Estudiant, practicant, sortint a l'estranger, tornant a Vic i marxant de nou. Sent-hi. El talent i l'esforç són dues virtuts que, combinades, ens acosten a l'excel·lència. Als que a les monges amb prou feines vam aprendre a tocar la Balaika amb la flauta ens fascina l'habilitat de l'Anna. L'envegem. Com també envegem la tenacitat de Sant Tomàs, una institució que treballa per millorar la qualitat de vida de persones amb discapacitat intel·lectual. Amb dècades d'història Sant Tomàs, ara, té al capdavant com a president Joan Casany, una persona que coneix fil per randa la història i la funció de la institució perquè el seu germà va ser una de les primeres set persones ateses quan es va fundar als anys seixanta. Des d'aleshores, no ha parat d'innovar, de prestar nous serveis i de créixer. L'any passat va posar en marxa un obrador de patates xurreres -boníssimes, per cert- a Manlleu. I és que quan fem rànquings d'empreses sempre destaquem les que facturen més, les que tenen més treballadors i les que guanyen més diners, però estaria bé que també tinguéssim en compte la sola existència de Sant Tomàs. Potser no ens servirà per conèixer la salut econòmica de la comarca, però sí que és un termòmetre fiable per escrutar el grau de maduresa de la nostra societat. Aquest és un objectiu de present i de futur. Perquè el futur no sabem com serà. Expliquen que els aimares, un poble dels Andes, sostenen que el que tenim al davant no és el futur, sinó el passat. La tesi és d'una lògica aclaparadora: el passat el veiem i el futur, en canvi, no sabem què ens depararà. Però, entre tots, l'hem de construir per tenir una societat millor, més justa i més cohesionada. El futur existeix, i diguin el que diguin els aimares, el tenim a davant. Som tots nosaltres.