La preocupació, si és que n’hi ha, gira a l’entorn de si arribarà un moment que la màquina ja pensarà per ella mateixa i no ens necessitarà per res

Acabat de llegir Sapiens, de l’historiador, doctor i catedràtic israelià Yuval Noah Harari, un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a tots els homo sapiens, et produeix una sensació no habitual: el vols tornar a llegir de seguida. Perquè és tan fascinant l’explicació que fa de l’evolució de l’home des dels seus inicis fins als nostres dies que, sabent ara de què va, segur que en la relectura no deixaríem escapar el que no vam acabar d’assimilar en la primera lectura. En això donaria la raó a Josep Pla quan a Notes disperses diu que “llegir bé vol dir, en definitiva, rellegir, insistir”. Yuval Noah Harari ens rebaixa l’egocentrisme humà, quan diu que la nostra espècie no és pas tan especial com ens podem pensar i ho fa a les primeres de canvi amb aquesta frase: “Fa només sis milions d’anys, una femella simi va tenir dues filles. Una es va convertir en l’avantpassat de tots els ximpanzés i l’altra és la nostra àvia”. L’home es converteix en el dominador del planeta a mesura que desenvolupa i augmenta la seva capacitat d’abstracció i de creació de mites col·lectius com poden ser la religió, les nacions/els estats o els sistemes jurídics. Assimilat tot això, hom es pregunta com serà el futur de la nostra espècie. Sense haver llegit Homo deus, on sembla que Yuval Noah Harari ho explica, em quedo amb una frase que li he sentit o llegit en diverses de les entrevistes que li han fet: “L’home es va encaminant a tornar-se obsolet, precisament quan més a prop estava de la felicitat i la immortalitat”. Si entenem el futur com la culminació del que estem veient en aquests moments, hauríem de pensar que anem cap a una societat on cada vegada hi haurà més presència de màquines que faran el més senzill i el més complicat del que podem imaginar. La preocupació, si és que n’hi ha, gira a l’entorn de si arribarà un moment que la màquina ja pensarà per ella mateixa i no ens necessitaran per res. És aquest el futur que ens espera? Les màquines gosaran menjar-se la poma cibernètica del paradís per desafiar l’home, el seu creador? Hi ha qui pensa que quan això passi l’espècie humana com a tal deixarà d’existir. En contrapartida, hi ha qui creu que gràcies a les màquines l’home pot aconseguir el que fins ara és un impossible més enllà de la consciència religiosa: l’eternitat. Efectivament, hi ha un corrent que es diu transhumanisme que professa la utilització de la tecnologia per superar les limitacions de les persones, millorar les seves capacitats físiques i mentals i postula que quan això passi s’aconseguirà la immortalitat. Distingeix entre aprofitar-se d’enginys tecnològics que no s’incorporen al cos humà tot i que hi siguin dins (per exemple, un marcapàs) d’aquells altres que sí que s’hi incorporin (un braç biònic, per entendre’ns). En el primer cas, la màquina i el cos humà son dues realitats diferents; en el segon, es fusionen i són un sol cos. La idea és arribar a la immortalitat substituint tot el que biològicament sigui degradable per una tecnologia integrada al cos. Molts podem coincidir, però, que en el moment en què substituïm el cervell humà per un ordinador segurament estem d’acord que deixem de ser precisament humans. Doncs bé, ara resulta que uns investigadors de la Universitat Tècnica de Viena han aconseguit replicar la ment d’un cuc a un ordinador; però a més, sense afegir-li res més, aquesta ment a l’ordinador ha evolucionat gràcies a les neurones, ara, informàtiques. Si ja estem en aquest estadi de l’evolució, en algun moment la ment que es podrà replicar a un ordinador serà la ment humana. I quan això passi, la nostra consciència mental de ser nosaltres mateixos podrà viure sense mort biològica a qualsevol lloc i a qualsevol moment! Per dir-ho ras i curt, ¿la recerca humana de l’eternitat tindrà com a punt d’arribada viure en un altre món virtual, en un món creat informàticament? Hom pot dir que somiar és de franc. Potser té raó Yuval Noah Harari quan diu que l’únic límit el posa la nostra ignorància!

La preocupació, si és que n’hi ha, gira a l’entorn de si arribarà un moment que la màquina ja pensarà per ella mateixa i no ens necessitarà per res

El futur serà sempre nostre?