Més d’un verdaguerista m’ha comentat que quan el poeta de Folgueroles t’atrapa, ja no et deixa anar

Divendres, 20. A l’acte institucional dels 25 anys de la UVic-UCC, al marge dels parlaments institucionals més previsibles, s’apunten reptes de futur transcendentals per a la nostra universitat i per a totes. El rector Baños alerta de l’arribada dels grans gegants tecnològics i la seva voracitat per controlar tots els sectors estratègics al món universitari (Google University no és un futurible, ja existeix) i també avisa sobre l’impacte de la davallada demogràfica d’aquí a pocs anys, a Catalunya. I poc abans, Javier Paricio ha convidat a apujar el nivell, problematitzar els currículums, fer que la universitat formi experts, és a dir, persones capaces d’enfrontar-se a problemes i resoldre’ls i no només tècnics competents. Una sacsejada, com van dir alguns presents. Dissabte, 21. Més d’un verdaguerista m’ha comentat que quan el poeta de Folgueroles t’atrapa, ja no et deixa anar. I tinc comprovat, en part en la meva mateixa persona, que és ben cert. Dissabte passat, als prats de la Damunt, vaig assistir a una escena que només algú com Verdaguer pot fer possible. A la part final del recital Flors del Desvari, quan tothom pot sortir a l’escenari, va aparèixer una persona emocionada que volia llegir uns versos de Verdaguer: estaven escrits en una tauleta de fusta que la seva mare va regalar al xicot, que no era català, quan festejaven. Per introduir-lo en la cultura del país va pensar que era millor picar ben amunt i li va copiar uns versos del poema A Barcelona. La filla va llegir –emocionadíssima– el fragment del poema. Havia esperat a fer-ho enguany, que es complien 60 anys d’aquell regal. Si el país encara és viu és perquè en plena dictadura hi havia dones que agafaven el volum de Pàtria i transcrivien uns versos que parlaven de la capital de Catalunya per dir a la persona que estimaven: “Mira, així som nosaltres, aquesta és la nostra llengua i el nostre país.” I malgrat l’apropiació que en volia fer la dictadura, el Verdaguer autèntic vivia en el cor del poble que s’hi sentia representat.

Més d’un verdaguerista m’ha comentat que quan el poeta de Folgueroles t’atrapa, ja no et deixa anar

El futur universitari i la força de Verdaguer