Viure a pagès o al medi rural vol dir conviure amb el cant del gall, el cloc-cloc de les gallines, el bram de l’ase, el raucar de les granotes, les refilades dels ocells, el mugir de les vaques o el belar de les ovelles

Si podeu viatjar a França aquest estiu pot ser que us trobeu, a l’entrada d’alguns municipis petits, un rètol anunciant que esteu entrant en un “poble rural”. Potser pensareu que és una senyalització més, d’aquelles tan comuns a França, per donar caràcter de grandesa a qualsevol element del territori per insignificant que sembli. En aquest cas és més que això. El cartell tindrà com a objectiu informar el visitant sobre la ruralitat –prou evident, d’altra banda– de l’entorn en què es troba i dels atributs i conseqüències que comporta. El passat 29 de gener el Parlament francès va promulgar una llei, votada per unanimitat i a mà alçada, que té com a objectiu “definir i protegir el patrimoni sensorial del món rural francès”, regulant “les emissions sonores i olfactives dels espais i medis naturals terrestres i marins, els sons i les olors que els caracteritzen”. Tant els llocs com els éssers vivents que facin desitjable la seva preservació gaudiran a partir d’ara del dret a ser inscrits “a títol de patrimoni sensorial del món rural”. El relator de la llei, Pierre-Antoine Levi, subratllava la força simbòlica del text aprovat i la capacitat d’erigir-se en una eina de gran utilitat pedagògica i de mediació, al servei dels representants municipals. Una llarga història de conflictes entre habitants autòctons de pobles rurals i nouvinguts han precedit la promulgació de la llei. Els més recents han tingut com a protagonistes dos galls. L’un es deia Maurici i l’altre Marcel, finats tots dos el maig de l’any passat, en plena pandèmia. Com us podeu imaginar l’origen del litigi dels galls amb algun veí venia del seu estrident cant nocturn i matiner. El quiquiriquic els treia la son i vet aquí que van acabar als tribunals. A la regió de l’Ardeixa, el veí d’en Marcel va ser condemnat a pagar 300 euros de multa i a no poder portar arma durant tres anys per haver matat el pobre gall a cops de barra de ferro. A l’illa atlàntica d’Oléron, a l’altre costat del país, en Maurici va tenir més sort, morint de mort natural al peu del galliner, a l’edat de 6 anys, després d’una llarga malaltia, mesos després que un tribunal refusés les denúncies dels veïns de la seva propietària, que no va anunciar la defunció fins havent acabat el confinament per respecte als afectats de Covid. Definint-lo com un “símbol de la ruralitat”, la dona resumia amb poques paraules l’essència d’aquest debat. Perquè una cosa és la postal paisatgística, amable i bucòlica, i una altra de ben diferent és la vida de cada dia al camp i a la muntanya. Per qui hi viu i en viu, les ingratituds estan assimilades, integrades i acceptades; per qui va a viure-hi de bell nou o tot just hi fa una estada, requereixen un esforç de comprensió i acceptació que no sempre s’està disposat a fer. Viure a pagès o al medi rural vol dir conviure amb el cant del gall, el cloc-cloc de les gallines, el bram de l’ase, el raucar de les granotes, les refilades dels ocells (a la primavera més encara), el mugir de les vaques o el belar de les ovelles. Però no només amb els sons dels animals, sinó també amb aquells derivats de l’acció dels humans que hi laboren o hi habiten, com ho són el soroll del tractor que tragina amunt i avall o el repic de les campanes, objecte de debat recurrent sotmès fins i tot a referèndum, com va ser el cas de Gombrèn ara fa un parell d’anys. Qui diu sons, entesos com a sorolls, diu olors enteses com a pudors –la de purins a la Plana de Vic seria un tema per tractar a part–. Uns i altres formen part del sistema de codis de la identitat cultural dels territoris, que qui els habita ha de conèixer, entendre i acceptar. Molèsties incloses. Conformen això que el dret francès reconeix ja com a patrimoni sensorial del medi rural. Els francesos, que són mestres venent el seu país, han estat capaços de posar cognom a simples sons rurals i convertir-los en atractiu turístic, destacant l’encant dels grills de Beausset, dels galls d’Oléron, de les granotes de Grignols o de les esquelles de Biot. No sé si el seny català propiciarà iniciatives semblants, posem per cas, a Ciuret, Pruit, Collsuspina, Oristà, Campelles o Molló, però encara que no arribem fins aquí, que almenys tothom pugui defensar amb el cap ben alt aquest patrimoni sensorial inherent al món rural. I que qui vulgui sejornar o viure al camp ho tingui clar. Qui no vulgui palla que no vagi a l’era.

Viure a pagès o al medi rural vol dir conviure amb el cant del gall, el cloc-cloc de les gallines, el bram de l’ase, el raucar de les granotes, les refilades dels ocells, el mugir de les vaques o el belar de les ovelles

El gall de la discòrdia