A l'aparador de Can Bofill, al carrer Estret de Vic, m'hi passava estones, esperava pacient que la porta s'obrís, llavors m'arribava la flaire de Floïd i de l'acer

Hi anava sovint, al carrer Estret; era un marrec de calça curta, d’aquells que mai no tenen fred. Qualsevol excusa era bona; jo era el nen dels encàrrecs de la botiga de casa: la Drogueria, Perfumeria i Fotografia Ylla del carrer de les Neus; i quan em feien anar a dur algun paquet feia marrada per passar pel carrer Estret. Baixant, a mà esquerra, hi havia un estri que em tenia el cor robat; amb els ulls fregant el vidre me’l mirava amb desig, el ganivet. Era a l’aparador de Can Bofill, la botiga dels perfums, de les tisores i dels ganivets; m’hi passava estones, en aquell indret, i quan m’hi trobava, esperava pacient que la porta s’obrís; llavors m’arribava la flaire del Floïd i de l’acer. La joia que anhelava era molt cara, 20 pessetes, deia el paperet. El poema Primer amor, del poeta i arquitecte Joan Margarit, m’ha retornat el record: “En la Girona trista dels set anys, on els aparadors de la postguerra tenien un color gris de penúria, la ganiveteria era un esclat de llum en els petits miralls d’acer. Amb el front descansant damunt del vidre, mirava la navalla llarga i fina...”. Sí, ho recordo com si fos ara, era una tarda de setembre, per fi havia acabat el carregós deure escolar del quadern d’estiu; el vaig mostrar al pare; ell se’l mirà, l’obrí, el repassà de dalt a baix, em felicità amb un somriure, i obrint la caixa registradora de la botiga em donà 20 pessetes! No vaig trigar gens a tornar-hi, al carrer Estret; va ser la primera vegada que vaig entrar-hi, a la perfumeria. L’espera va ser tensa: “Què vols?”, em demanà la dependenta. Aquell ganivet d’allà, l’hi vaig dir, i me’l va vendre! I jo, com fugint pel carrer, no me’n sabia avenir, de sentir-lo a la butxaca, pesant... i volia veure’l, tenir-lo a la mà. Va ser sota les voltes de Plaça, amagat en un portal, quan vaig poder obrir-lo. I llavors, a la penombra, els meus dits van temptar l’afilat tall. Era meu, ben meu, aquell ganivet secret tan estimat. Altra vegada sota les voltes vaig córrer feliç pel davant del cafè Nou, de Can Junyent, de la merceria Solà i de Can Furriols... Aquell primer amor li va durar molt al poeta: “A vegades l’obria a poc a poc i sorgia la fulla, recta i prima... Vaig amagar-la, els trenta primers anys, rere llibres de versos, i després dins un calaix, entre les teves calces i entre les teves mitges. Ara, a prop de complir els 54, torno a mirar-la, oberta al meu palmell, tan perillosa com a la infantesa. Sensual freda. Més a prop del coll”. Res, Can Furriols... I en tres segons arribo al carrer de les Neus del meu Vic dels 8 anys. I quin espant quan veig que el pare m’espera amb la porta mig oberta: “D’on vens, Queló?”, em demana; “del Passeig”, li responc jo. “No m’enganyis”, em diu ell; “m’han trucat de Can Bofill; què duus a la butxaca?, dona’m el ganivet, és perillós, et pots tallar, te’l guardaré jo”. Quin disgust que vaig tenir! Que poc em durà la joia, el secret de la infantesa... I ara, a prop de complir els 76, no puc mirar-lo, com feia el poeta, ni tampoc obrir-lo sobre el meu palmell; ni tan sols sé on és l’estimat ganivet secret. No, no vaig tenir la sort del poeta Margarit; perquè els grans m’havien traït?, o, potser... perquè ell s’enamorà d’una navalla i jo d’un ganivet.

A l'aparador de Can Bofill, al carrer Estret de Vic, m'hi passava estones, esperava pacient que la porta s'obrís, llavors m'arribava la flaire de Floïd i de l'acer

El ganivet