El gasoil
L’estiu és una època de l’any diferent. Comença quan els horaris es relaxen, les nits s’allarguen, les hores de son s’escurcen, els mosquits donen guerra i EL 9 NOU publica la foto dels estudiants que han obtingut les millors notes a la temuda selectivitat. Aquest any són 24 els d’Osona i el Ripollès que han aconseguit un 9 o més a la marató d’exàmens de la prova d’accés a la universitat. Te molt mèrit. Admiració per a tots ells que, durant un curs, han viscut amb l’amenaça a l’horitzó d’una prova que, un cop superada, potser té més de repte personal que acadèmic:. L’índex d’aprovats és elevadíssim, però per als nanos requereix abordar un temari ampli sota pressió, amb companys que no coneixen i examinadors independents. Això, en el fons, és fer-se gran. I aquest, a més de la nota, és l’autèntic valor de la selectivitat.
Per això el merescut aplaudiment per als que han tret notes excel·lents s’hauria de fer extensiu a tots els que l’han aprovada i també a tots els que l’han afrontada. Sovint passa que saps el que no et demanen -mai pregunten l’aliniació d’Holanda del Mundial del 78- i, al cap del temps, de l’any de la selectivitat acabes recordant el viatge de final de curs a Itàlia. En perspectiva està bé que sigui així perquè també hi havia molts professors que posaven els cinc sentits a fer-nos entendre que la vida a COU era alguna cosa més que la selectivitat. Per això, ara, després de la pandèmia i atrapats com estem tots en les pantalles, per als joves viure l’estiu ha de ser una obligació. “Només podem ser feliços sentint-nos útils, però els nostres joves se senten inútils”, explica David Pastor Vico, fllòsof, professor i assagista experts en joves.
La seva tesi, que recullo pel broc gros a partir d’una entrevista a La Vanguardia, és que els joves estan sols, però no ho saben. I ho argumenta amb el joc. Abans, diu, a través del joc s’assajava la vida -jo soc el pare, el policia, el lladre…-; ara, en canvi, la vida no s’assaja, només es contempla. Instagram és una finestra per veure com es diverteixen els altres i per mostrar com ens agradaria divertir-nos nosaltres. Sovint no mostrem com som, sinó com ens agradaria ser. Això té impactes. Per corregir-ho en escoles nord-americanes ja es torna al paper, al bolígraf i als llibres de text. És una forma d’intentar recuperar l’atenció.
I no només per estudiar, treure bones notes a la selectivitat i sortir a la foto d’EL 9. També per aprendre un ofici. Enrajolar un lavabo, rejuntar el gres de la terrassa o posar pladur requereix atenció. De fet, és amb atenció que es resolen problemes senzills que semblen complicats. Com el d’un col·lega que aquest hivern es va quedar sense calefacció en uns dies en què una festa tocava l’altra. Espantat per l’amenaça del termòmetre sota zero va fer mans i mànigues perquè hi anés el de la caldera. Va aconseguir que hi passés un dissabte al matí. I el de la caldera el primer que va fer va ser demanar-li on tenia el dipòsit del gasoil. Quan va ensenyar-li la solució va caure pel seu propi pes: “És buit”. És l’exemple que per resoldre un problema a vegades cal fugir de les categories que el tenen estancat. I, sobretot, posar-hi atenció. Bàsic per treure bones notes a la selectivitat, però també per tenir calefacció a l’hivern.