A la primera pàgina del quadern posa: "Viatge a Bretanya, família Ylla-Serra, agost de 1987"; fa 37 anys, una eternitat, o un obrir i tancar d'ulls, com vulgueu

“Ens llevem tard; estem cansats de fer quilòmetres; esmorzem al càmping i després, amb els nens, anem fins a Combourg, hi anem a peu, i déu-n’hi-do la calor que passem. Fem una visita al castell, on François-René de Chateaubriand, l’escriptor francès (1768-1848), hi passà el que ell després descriurà com a trista infantesa...” És una pàgina del meu dietari, la data hi està anotada, és un dijous 13 d’agost. Les imatges que conservo d’aquell dia són tan i tan fresques que em sembla impossible que siguin tan llunyanes. No us enganyo, a la primera pàgina del quadern posa: “Viatge a Bretanya, família Ylla-Serra, agost de 1987”; fa 37 anys, una eternitat, o un obrir i tancar d’ulls, com vulgueu. Chateaubriand ens portà a la Bretanya. Havia llegit, en francès, el seu llibre Mémoires d’outre-tombe: “La mirada no s’apartava de Saint-Malo, veia els campanars i les cúpules de les esglésies on havia resat amb ma germana; els murs, les muralles, els forts, les torres, les platges on havia passat la meva infantesa...”. Sí, és clar, va ser François-René qui ens hi va dur, vaig voler que conegués la meva família: la dona i els tres fills. En el dietari, al costat de les meves notes, hi tinc unes citacions de l’escriptor; no recordo ni ara vull saber d’on les vaig treure, hi són i prou, confio en mi, les deuria triar bé: “Recordes el llac tranquil que tocà l’àgil oreneta, i el vent que doblegava la canya en moviment, i el sol posant-se a l’aigua, tan bonic?”. Ara, passats els anys, penso que va ser aquest poema el que m’inspirà la foto del llac que acompanya aquest escrit. L’últim paràgraf de la pàgina del dietari d’aquell dia és aquest: “Durant la visita al castell, la Margaret, la Mina i en Pau queden petrificats davant una mena d’urna on jeu, sobre cotó fluix, un enorme gat dissecat amb la boca ben oberta”. Ja hem sopat, s’ha fet fosc, estem asseguts al voltant de la taula de càmping, per sostre un cel estrellat, abaixo el llum del gas i els parlo del gat negre: “És el gat que de nit miolava, i en François, a qui feien dormir ben sol en una estança situada a la part més alta de la torre del castell, agafava por i es colgava al llit. En la foscor de la nit no es perdia, el nen, ni tan sols el més petit xiuxiueig; de vegades el vent passava lleugerament pel seu costat i la porta de l’habitació grinyolava, i del subterrani pujaven uns gemecs... llavors venia el silenci, però per poca estona, ja que els planys pujaven de nou. Quan treia el cap de sota el coixí veia un mussol volant d’una torre a l’altre, pel davant de la lluna brillant. I l’endemà, de bon matí, el feien llevar per anar a donar el bon dia a son pare: que potser ha passat por, aquest senyoret?, li demanava el pare”. Apujo el llum de gas, per si de cas; ens enriolem i allarguem la sobretaula abans d’anar a dormir. És l’endemà quan som a Saint-Malo. Anirem –dic als fills– a veure la tomba d’en François. Baixem a la platja, esperem la baixamar i, agafats de la mà, caminem pel sorral encara humit; arribem a la rocalla i ens hi quedem. Som a l’illa del Grand Bé, al costat del fossar que mira a mar, un sepulcre sense nom, ell no li va deixar posar, volia estar ben sol per recordar la seva infantesa. I és aquí, en aquest illot, al bell mig del mar, en un dia clar, amb l’onatge batent els esculls propers, davant les muralles, les platges i els campanars de la ciutat bretona de Saint-Malo, quan els recito de memòria el paràgraf que Chateaubriand va escriure: “No els sentiu?, són els troc, troc, troc de la cama de fusta d’un meu avantpassat, el comte de Combourg, mort fa tres segles. La pota d’aquest desgraciat es passejava sola pels despatxos i salons, l’acompanyava el gat negre que sempre era present en els espantosos somnis que em turmentaven a l’habitació de la torre del castell... Fins que un dia, Lucile, la meva germana, que era un xic més gran que jo, em digué: germanet, hauries d’oblidar tot això! I així ho vaig fer, i ens posàrem a jugar pels jardins i pels voltants del casal immens. I va ser en el bosc de Combourg i no pas en la torre del castell on jo em convertí en el qui després vaig ser”. En Pau, que llavors només tenia 8 anys, m’ha confessat que, com Chateaubriand, durant anys va estar capficat, i que li produí malsons, la visió del fantasma. Aquest estiu hi ha tornat, a la Bretanya, per fer les paus amb aquell gat.

A la primera pàgina del quadern posa: "Viatge a Bretanya, família Ylla-Serra, agost de 1987"; fa 37 anys, una eternitat, o un obrir i tancar d'ulls, com vulgueu

El gat negre