El gironisme ripollès
A casa mai s’ha parlat de futbol. Els temes de conversa han estat altres, i la pilota com a molt s’ha fet servir dins l’olla a l’hora de bullir l’escudella. L’afició pel Barça em va arribar més aviat per herència dels tiets, del padrí que va ser qui em va portar al Camp Nou per primera vegada en el Barça-Sporting immediatament posterior a la consecució de la lliga de Venables, i perquè per poc que estiguis pendent dels mitjans de comunicació en aquest país les notícies culers són fins i tot més intenses que l’oxigen a l’aire.
Com que soc raret, no em molesta en excés que l’equip es mostri irregular. De fet, aquest va ser el guió que molts aficionats van haver de patir durant 14 anys abans de la lliga de Cruyff (1973-74) i 11 més per la de l’Urruti t’estimo. I si ets d’un club i no tens la imperiosa necessitat de superar les teves frustracions sobre la base de victòries esportives per no patir un mal dia, setmana o any, doncs fabulós si guanyes, però si perds tampoc et canviaràs d’equip. Excepte en esports de seleccions, que com que no som prou eixerits per tenir-ne, sempre tinc tendència a desitjar la victòria dels rivals d’Espanya, i últimament també als de França.
Quan l’estiu de 2017 el Girona va arribar a la primera divisió de futbol per primera vegada a la seva història, vaig adonar-me que un nou paràmetre entrava a formar part de la realitat del meu poble. El gironisme ripollès sempre ha estat més vinculat amb la Costa Brava que no pas amb la capital. Les comunicacions hostils en direcció est han afavorit que la gent de la comarca –exceptuant una Vall de Camprodon per qui Olot ha tingut tradicionalment un magnetisme superior al que ha exercit Ripoll– hagi mirat també bastant cap al sud. La divisió territorial que pretenia impulsar-se amb les vegueries que havien de substituir les províncies a la primera dècada de segle va refermar la divisió entre gent i territoris més tradicionalistes que no volien desprendre’s del vincle gironí, i d’altres que es deixaven temptar pels cants de sirena vigatans que es negaven a ser absorbits per la Manresa central.
Ara fa tres anys es va crear una penya del Girona FC al carrer Pirineus de Ripoll, veus gent per la comarca vestint samarretes blanc-i-vermelles, i molt abans que l’equip es posés líder, tingués un entrenador impecable i jugués com ho fa, senties persones que ja et deien que n’eren seguidors. I clar, jo que quan eren a Primera ja em sentia proper al Sabadell, el Lleida i fins i tot –en menor mesura– al Nàstic, no puc deixar de celebrar que les coses li vagin bé al club que presideix Delfí Geli. En definitiva, encara encarnen una entitat simpàtica, un David rodejat de Goliats, amb més il·lusió que exigència, i la paciència imprescindible d’agafar jugadors que altres menyspreaven i convertir-los en peons per una causa comuna.
A més, per una vegada que el meu pare mostra interès per un esport, no seré jo qui li porti la contrària.