Als Estats Units i amb 42 anys, Roger Milla va convertir-se en el jugador més veterà a marcar en una fase final del campionat Mundial

Parlar de futbol l’any 1982 s’havia convertit en un exercici insuportable. Les institucions polítiques i esportives espanyoles postfranquistes, encara a tants anys llum de la democràcia com ho continuen estant avui dia, van organitzar un Mundial de futbol per maquillar totes les mancances del país. L’objectiu era demostrar una capacitat organitzativa que va fer aigües per tot arreu, i de retruc propulsar la Selecció espanyola cap a un campionat que afortunadament no va olorar ni de lluny. Eren els anys de domini basc, en l’equador entre les dues lligues de la Reial Societat i les dues de l’Athletic de Bilbao. També era l’estiu en què Maradona era fitxat finalment pel Barça, en una incorporació polèmica. Per fer-li lloc a l’equip, havia de marxar-ne un jugador estimadíssim com Simonsen.

Però el juny d’aquell 1982 va ser també el del debut internacional, amb trenta anys acabats de complir, de qui és considerat com a millor jugador africà del segle XX. Roger Milla tenia aleshores una trajectòria consolidada al futbol francès, on havia arribat el 1977 per incorporar-se al Valenciennes, d’on va passar al Mònaco primer i al Bastia més tard. Va ser precisament en l’equip cors on estava jugant quan la Selecció del Camerun es va classificar per jugar el Mundial’82. Milla no va assaborir-hi el gust de la derrota, però va caure a la primera fase perquè en el quàdruple empat havia marcat menys gols que Itàlia i Polònia. Però ja havia deixat una empremta que vuit anys més tard es faria encara més profunda.

Els vuitanta va ser una bona dècada per Camerun, amb qui Milla va guanyar les copes d’Àfrica de 1984 i 1988, tot i que no es va classificar per jugar el Mundial de Mèxic’86. En arribar al d’Itàlia de 1990, el president del país i diversos ministres van intentar convèncer-lo de jugar-lo, tot i que estava semiretirat. Milla va acabar cedint a la pressió popular, i va convertir-se en un dels jugadors més destacats d’aquella edició. Sortint al segon temps dels partits, en va tenir prou per marcar dos doblets contra Romania i Colòmbia que van servir perquè el seu país arribés a quarts de final, on va caure contra Anglaterra. Aquella no va ser, però, l’última participació de Milla en una cita mundialista. Quatre anys més tard, als Estats Units i amb 42 anys, va convertir-se en el jugador més veterà a marcar en una fase final del campionat Mundial, amb un gol contra Rússia. Aleshores tenia 42 anys, encara que la llegenda urbana tan estesa a l’hora de posar edat a molts jugadors africans, li n’atribuïa uns quants més.