Abans quan anàvem al bosc ho deixàvem tot tal com ho havíem trobat

Espero que ara que s’ha acabat l’estiu, la gent de l’Ajuntament de Campdevànol pugui descansar del martiri diari del Torrent de la Cabana. Un bonic paratge boscós amb un rierol i unes quantes basses s’ha convertit en el principal maldecap municipal. Ja és mala sort. El Torrent de la Cabana és el paradigma de les coses que hem perdut en els últims 40 anys. I ho dic per experiència pròpia. Als anys vuitanta la família, amb un parell de nens petits, pujàvem amb cotxe fins al primer gorg, plantàvem la tenda i hi passàvem el cap de setmana. Tots sols. El diumenge venien uns quants veïns: encenien un foc i feien costelles de xai a la brasa o una cassola d’arròs i, després de la corresponent capbussada al gorg, ens convidaven a dinar. Ens ho passàvem bé. Aquesta diversió ha deixat d’existir: ni cotxes, ni tendes, ni foc. Quan marxàvem, això sí, ho deixàvem tot tal com ho havíem trobat. Sona a ciència-ficció. Aquest estiu ha sigut especialment mogut a l’Ajuntament. Entre altres coses perquè han hagut de prohibir banyar-se per falta d’aigua. I a les nombroses trucades que han hagut d’atendre preguntant coses com el preu per accedir al “torrente de los siete lagos”, si es podran banyar (“No? Però la mà sí que la podrem posar oi?” –pregunta real que a l’Ajuntament han hagut de contestar–), per què no hi ha papereres? (papereres al bosc!), etc., s’hi ha afegit que els turistes han fitxat Jordi Basté d’advocat defensor des dels micròfons de RAC1 i l’alcaldessa ha hagut de mantenir llargues xerrades amb el periodista, que li ha recriminat la manera com tracta els visitants del Torrent de la Cabana. Això sí, abans de cada pregunta no ha faltat mai l’afegitó: “Amb tots els respectes, alcaldessa”, perquè l’educació no s’ha de perdre mai.

Abans quan anàvem al bosc ho deixàvem tot tal com ho havíem trobat

El gran maldecap