Ara que molts joves estudien periodisme amb l’esperança de convertir-se en mediàtics, i guanyar-se la vida amb un esforç entre mínim i inexistent, val la pena tenir en compte l’exemple de Goodis

Sovint no n’hi ha prou de ser bo fent una feina, ni tan sols obtenint un reconeixement públic o una bona posició social gràcies a tot plegat. David Goodis va estudiar periodisme, va aconseguir-ne feina, i només amb 21 anys ja tenia publicada una primera novel·la (Retreat from Oblivion, 1939) que va aconseguir una acollida notable entre els lectors. Però Goodis, que a més de poder viure de la literatura negra també va tenir les portes obertes de Hollywood, va preferir dedicar-se a viatjar al Carib primer, i un cop instal·lat de nou a la seva ciutat natal de Filadèlfia, a voltar per ambients nocturns on a banda de trobar inspiració per als arguments de les seves brillants novel·les, també va col·leccionar records no tan agradables. La companyia de dones voluptuoses i negres va ser una de les fites que més buscava Goodis després d’una experiència matrimonial no gaire afortunada, però en alguna ocasió també va ser protagonista d’un robatori amb contusió cerebral inclosa. Tot plegat explica que els bars siguin una constant en la seva obra, on hi ha notables exercicis literaris com Carrer sense retorn (1943), Black Friday (1954), El lladre (1953) o Dispareu contra el pianista (1956). La maledicció que embolcalla Goodis té més a veure amb la crida de la selva que sembla que va marcar les dues últimes dècades de la seva vida, abans de morir jove, a l’edat de 49 anys. Amb aquell magnetisme que empeny la gent a entrar en establiments on sap que el contingut d’alguns recipients de vidre no li convenen, o que els embolcalls de pell amb forma humana que hi trobarà el poden portar cap a destins que seria millor no aventurar-se a voler conèixer. Potser també per això i malgrat que les seves novel·les siguin brillants, se’l considera com un autor pessimista en la condició humana, encara que mantingui una finestra oberta a l’optimisme en forma de solidaritat entre congèneres. Ara que molts joves estudien periodisme amb l’esperança de convertir-se en mediàtics, i guanyar-se la vida amb un esforç entre mínim i inexistent, val la pena tenir en compte l’exemple de Goodis, que va preferir la literatura per explicar a través del gènere més proper a la realitat, el negre, els barris més marginals de la seva ciutat a mitjans de segle XX. I encara que la salut renal de la professió hi surti guanyant, no estaria malament que el periodisme tornés als bars. Potser seria el primer pas perquè els diaris tornin a moltes més cases.

Ara que molts joves estudien periodisme amb l’esperança de convertir-se en mediàtics, i guanyar-se la vida amb un esforç entre mínim i inexistent, val la pena tenir en compte l’exemple de Goodis

El gran maleït de la novel·la negra