La desaparició del paper moneda és un dels grans paranys on haurem caigut de quatre grapes. Ens hem cregut que dur un tros de plàstic a la cartera és un avantatge

Una entitat bancària de Ripoll, de la qual era client abans que aquesta mena d’establiments ens convidessin a no tornar-hi a posar els peus, tenia un bolígraf ronyós enganxat amb una mena de cordill de plàstic per evitar que algun desesperat de la vida se l’endugués. Potser si en lloc de ser un Bic amb la tinta gairebé esgotada i esquerdillat com si l’hagués rosegat una ratassa famèlica, hi tinguessin una ploma estilogràfica, hauria entès el terror a un furt que, de tan miserable, gairebé es mereixeria el premi del botí aconseguit. Però us ben garanteixo que, en cas que me l’haguessin regalat, hauria preferit llençar-me pel finestral de la sucursal. Segurament que, tractant-se d’una planta baixa, m’hauria fet molt més mal amb l’impacte amb uns vidres que deuen ser de seguretat, que no pas per una caiguda d’encara no uns centímetres d’altura. Durant tot l’estiu Catalunya Ràdio repeteix episodis radiofònics de Crims, el programa de crònica negra que condueix Carles Porta i que posteriorment va fer el reeixit salt a la televisió. En molts d’aquests capítols es parla de personatges amb noms marginals que ja porten incorporat l’estigma de la delinqüència. Alguns es dedicaven al robatori de bancs i caixes, amb el poc treballat mètode d’entrar dins d’una oficina amb cara de mala hòstia, una arma als dits, i demanar als treballadors que els donessin tots els diners. Amb els anys, el progrés d’un estat del benestar que, exceptuant períodes de crisi econòmica, ha funcionat com un exercici de somnolència social, i també gràcies a uns formulismes interns en les transaccions bancàries en què el diner físic és cada cop més invisible, els atracaments han esdevingut tan residuals com marginals eren els personatges que els cometien. La desaparició del paper moneda és un dels grans paranys on els ciutadans haurem caigut de quatre grapes. Governs progressistes o conservadors malden perquè cada vegada més els pagaments es facin amb targeta. El control que aviat tindran sobre tots nosaltres serà total, perquè hem cregut que portar un tros de plàstic a la cartera, o pitjor encara, incorporat al telèfon mòbil, és un avantatge perquè et resta el maldecap d’haver de treure efectiu d’uns bancs o caixes, on l’última cosa que volen és que els entris a molestar. Ja fa molt temps que traçant els moviments d’una targeta ens podrien fer la biografia de tots plegats, tot i que segons el que hàgim comprat puguin saber fins i tot el que farem en el futur. La situació seria fotuda, però la manca d’esperit crític amb què ho entomem ho converteix en molt pitjor encara. Vivim tan immersos en un món estúpid, que el mateix aparell mòbil que ens serveix per pagar l’àpat al restaurant l’utilitzem també per fer videotrucades i deixar constància de com en som de gamarussos. “El gran germà” d’Orwell o El xou de Truman de Jim Carrey descrivien ben bé això. Però com que ara només llegim whatsapps, missatges signats per personatges anònims o com a molt el Mundo Deportivo, hem perdut tota capacitat per aturar-ho. I el bolígraf, ronyós o no, aviat no sabrem ni utilitzar-lo.

La desaparició del paper moneda és un dels grans paranys on haurem caigut de quatre grapes. Ens hem cregut que dur un tros de plàstic a la cartera és un avantatge

El gran robatori retroactiu