Com que els accidents i les trompades sense cinturó de seguretat ni airbags eren freqüents, el mercat es va inundar d’unes xapes rectangulars amb espai per a dues fotos, de la mama i el nen, que li recordaven al pare conductor quan el català encara no estava normalitat un tètric “Papa no corras” de mal averany

Al 2035 els teutons amenacen de fer desaparèixer la gasofa (així l’havia esgarrapat un punky amic de la família a la boca del dipòsit del seu Seat 127 rovellat) i pels seus collons trauran un combustible sintètic que devien tenir a mig fer des de l’època de l’Adolf, sí, el beneit aquell dels mil anys. És ben cert que l’automoció ens ha alterat la vida de tal manera que fem el possible per transportar amb nosaltres tot el nostre petit món de pa sucat amb oli, i altres coses, en aquest àmbit reduït, reclòs i metàl·lic que és l’habitacle d’un vehicle que, a mode de gàbia de Faraday, volem que ens aïlli de la vida i de la mort com si viatgéssim en una càpsula del temps a velocitats hiperlumíniques com els herois volcànics d’orelles punxegudes de Star Trek (mai no he estat gaire fan de la guerra de les galàxies). Fa molts anys, quan a Espanya hi havia regions, plans de desenvolupament, pantans i l’economia anava amb vent de popa, el pare es va comprar un Seat 600 per oblidar els viatges amb moto als freds hiverns de la Plana i, després d’un temps d’espera similar a un embaràs humà, va poder gaudir del giny veloç on cabíem tota la família per anar esperitats d’una banda a l’altra de Catalunya visitant parents i amics en tòrrids estius i hiverns siberians sense cap mena de temor per les punxades diàries, pel trencament freqüent de les corretges del ventilador, per les fuites dels maneguets del radiador i un llarg etcètera de collonades que ens obligaven a espavilar-nos sense mòbil a qualsevol cuneta de qualsevol dels ports de muntanya malparits que no calia indicar a cap d’aquells mapes Michelin que, com acordions primordials, un cop desplegats, mai més no es tornaven a plegar. Juntament amb la disponibilitat dels vehicles es va crear tota una indústria auxiliar de suport al nou invent dels savis alquimistes de Detroit (amb permís del senyor Benz). Així, van florir les fundes per als seients, els aparells de ràdio de sintonies paràsites, els poms dels canvis de marxes amb petxines incrustades en tòxic epòxid, la baca d’alumini per portar-hi les taules, les cadires i les cistelles de vímet pels àpats silvestres a les arbredes superpoblades vora el mar, les gomes per descarregar a l’asfalt energies negatives amb la poc clara intenció de no marejar-se i un munt més d’andròmines que sempre pensàvem que havíem de tenir sí o sí, ja se sap, això del consumisme sempre ens crea necessitats. Tanmateix, entre tanta collonada irrellevant i l’elevat risc de col·lisió per aquelles rutes plenes d’animals morts i camions esventrats algú va tenir la idea de produir figuretes religioses com a remei infal·lible per a la protecció dels passatgers intrèpids. Així, abans que Elvis no mogués el cul i els malucs com els napolitans posseïts per la tarantel·la feien, algú ens va regalar un Jesús magnètic que reposava sobre una petxina iridescent i que emetia, a les nits, una preocupant llum espectral verda i radioactiva mentre el seu braç alçat es movia al ritme dels sotracs, és a dir, molt, repartint benediccions i protecció a tort i a dret, com els papes vaticans fan, però a dojo i sense parar. Com que els accidents i les trompades sense cinturó de seguretat ni airbags eren freqüents, el mercat es va inundar d’unes xapes rectangulars amb espai per a dues fotos, de la mama i el nen, que li recordaven al pare conductor quan el català encara no estava normalitat un tètric “Papa no corras” de mal averany. Al missatge acollonidor i a la figureta del Jesús plàstic els va seguir la meva preferida, una Maria magnètica en eterna pregària, potser per la seva vida exposada al límit dels pneumàtics del 600 de casa. Fins i tot hi van haver variacions marianes amb boles de cristall (com les bruixes i les vidents) on hi nevava copiosament. Potser és per tot això que penso que per als vehicles moderns, infestats de tecnologia i connexions de tota mena, pantalles plenes d’informació que ningú no encerta a entendre ni a configurar (oye Mercedes, oye Siri, Alexa, etc.), no ens vindria gens malament un Jesús plàstic repartidor de benediccions i una magnètica Maria en eterna actitud de pregar amb aquella cara de patiment infinit per compensar la nostra imbecil·litat suprema en confiar tant en la tecnologia i la intel·ligència artificial i tan poc en nosaltres mateixos (... jo soc dels meus passos i dels meus braços... que deia en Maragall). I, ja posats a demanar, que em tornin el puto fre de mà el qual havíem accionat amb tanta mestria per fer aparcaments de cine en carrerons estrets, per derrapar com folls davant les ties de moda quan beure no era delicte i per ajudar-nos a traçar les paelles de la Trona i de la collada de Tosses amb el meu 127 veloç sense trucar, ara fa dos segles. Rock me mama!

El Jesús plàstic i la Maria magnètica