No hi ha any en el que l’etern debat sobre els límits de l’humor i la llibertat d’expressió no estigui […]

No hi ha any en el que l’etern debat sobre els límits de l’humor i la llibertat d’expressió no estigui en l’ordre del dia després d’alguna polèmica, normalment televisiva o radiofònica, que hagi provocat certs moviments cap algun costat, el que sempre acaba generant el corrent favorable a l’humorista o el que exigeix respecte i no traspassar certs límits.

Aquest curs 2025-2026 aquesta polèmica ja ha arribat, i ho fa de la mà del president dels Estats Units Donald Trump i l’humorista del late night de la ABC Jimmy Kimmel (no confondre amb Jimmy Fallon de NBC), quan el presentador fer broma de l’estat del dirigent després de l’assassinat de Charlie Kirk, parlant dels seus votant amb humor.

La reacció del poder, després de la intervenció de l’organisme regulador americà va ser suspendre el programa de Kimmel, davant l’alegria de Trump i les crítiques cap a una decisió tant fulminant, que per sort no ha tingut continuïtat, ja que el show ha tornat a l’antena després d’uns dies i Jimmy Kimmel ha ha donat les seves explicacions.

Tot i que Trump demanava treure més programes i humoristes, que atribueix a la baixa audiència, torna el debat sobre els límits de l’humor i la llibertat d’expressió, on en aquest cas, el monòleg de Kimmel no es pot considerar que traspassés els límits, tot i que evidentment, hi ha a qui li pot agradar l’humor que es va fer sobre un tema delicat i qui no.

Queda clar que la resposta és desproporcionada, més quan no hi ha l’opció de criticar-ho i permetre a l’humorista que pugui rectificar o expressi el seu punt de vista sobre el que intentava amb el seu gag, una decisió que no ha tingut continuïtat i obre un escenari nou, ja que s’apunta que el programa podria acabar quan finalitzi el contracte de Kimmel, en un moment en el que és evident que l’audiència el buscarà, per veure si segueix transgredint contra el president i els seus votants.

Això que pot semblar tant llunyà o excepcional no és més que un debat que apareix cada pocs mesos a tot arreu, doncs també tenim molts casos en el  nostre país, amb periodistes o humoristes que han perdut el seu espai per haver “ofès” qui ostentava el poder en ple segle XXI.

A Catalunya mateix, després del gag de Manel Vidal al programa Planta Baixa, l’humorista va ser retirar de la cadena, que va perdre també el presentador pocs dies després, tot per una broma amb el PSC i una esvàstica, que podria agradar més o menys o tota la polèmica pel gag de la Virgen del Rocío a l’Està Passant, que va acabar amb vàries querelles i va tornar a posar el debat sobre els límits al dia a dia, justament en un programa que havia fet befa de moltes religions i ideologies sense problema; debats, crítiques i opinions que alguns compartiran i altres atacaran.

És més greu encara quan un canvi de color polític comporta canvis en les direccions, línies editorials i periodistes, que són substituït per d’altres que acabaran marxant si el poder torna a canviar de mans, com s’ha pogut veure i molt, en els casos en el que PSOE i PP han ocupat la Moncloa i les cadenes públiques han patit modificacions importants, i sinó, només cal tirar d’hemeroteca per veure els relleus que hi ha hagut amb les entrades al poder de González, Aznar, Zapatero, Rajoy o Sánchez, i veure per on van les línies editorials i els periodistes que “tornen” quan el cicle torna a canviar.

Evidentment també passa a les privades, amb pressions que poden tenir dels dirigents, fins i tot fora del món de la política, on hem escoltat els àudios de presidents d’equips de futbol o s’ha intentant incidir en les cadenes i la seves línies editorials, una lluita eterna en la que el poder vol tenir un corrent afí per sortir beneficiat i evitar crítiques ferotges, d’aquí la importància del bon periodisme i no del mer seguidisme o obeir al teu dirigent.

Realment és així, encara que no ho hauria de ser, i aquest debat seguirà formant part del que és la nostra societat i el sistema polític que tenim, però també el periodisme ha d’allunyar-se de ser mers instruments del poder per exercir una professió transcendental pel bon funcionament del nostre sistema, ja que també el periodista que només fa seguidisme i intenta afavorir al seu candidat, acaba perdent tota la credibilitat per qualsevol qüestió.

Segurament seguirà passant, ja que qui molesta al poder sempre té el perill de represàlies que no haurien d’existir, i és important que davant possibles casos així es generi un debat i es recordi el rol que ha d’ocupar cadascú.