Empaquetat, perquè no s’espatllés, vaig posar a la motxilla el llibre que em va regalar mossèn Joan per endur-me’l a l’Himàlaia

Mossèn Joan m’ha fet a mans el seu nou llibre: Un croquis de la fe cristiana, pistes per a no iniciats. En una de les solapes hi podem llegir que Joan Mir i Tubau (Campdevànol, 1948) –tenim la mateixa edat– és prevere del Bisbat de Vic, llicenciat en Teologia i màster en Bioètica, que ha estat professor a la Universitat de Vic, a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic..., que fa 10 anys que és el capellà de l’Hospital de la Santa Creu, que ha estat rector del Carme i que darrerament s’ha acollit a la jubilació canònica. L’autor escriu que “el cristià convençut és aquell que no es conforma amb la fe del carboner o bé amb creure per costum o per tradició, sinó que sap que ha d’anar més enllà fins arribar a la fe personal...”. Som amics el mossèn i jo; fou a la universitat on llauràrem la nostra amistat; ell explicava bioètica i jo fisiologia, teníem els mateixos alumnes; els volíem conèixer bé i això ens aplegava. Eren temps feliços, temps d’esforç individual, de tempo lento... No havien arribat encara els recursos multimèdia ni els materials didàctics en línia. Era l’any 2000 i jo estava preparant la meva primera anada a l’Himàlaia. “T’he de veure”, em digué; i se’m presenta amb un petit llibre molt ben embolicat. Sorprès el vaig obrir, i mentre el fullejava em va dir: “Miquel, aquest llibre potser t’ajudarà a preparar encara amb més il·lusió la teva anada a la terra dels xerpes. Va ser molt important, per a mi, me’l passaren els Reis –i d’això fa 39 anys–, em va encomanar la fe pel muntanyisme, una passió que després, per problemes de salut, no vaig poder desplegar. Te’l pots quedar, el llibre, és ben teu. Si et sembla bé i perquè quedi ben clar que és teu, pots esborrar el meu nom, que és a la primera plana; com recordaràs, en aquell temps, encara no escrivíem en català”. “Déu em guardi d’esborrar res”, li vaig contestar. Sota el nom i la nota, “Campdevànol, 6 de enero de 1961”, hi vaig posar: “Regal de mossèn Joan”. El llibre que em regalà l’amic capellà és un clàssic de muntanya: La ascensión al Everest, de John Hunt, una edició senzilla, en rústica, de l’editorial Juventud, de l’any 1960, que narra la primera ascensió dels anglesos al cim del món. No el vaig pas endreçar a la meva biblioteca –ara sí que hi és–, sinó que ben empaquetat, perquè no s’espatllés, el vaig posar a la motxilla per endur-me’l a l’Himàlaia. I el dia 21 de maig de 2000, dalt del cim del Mera Peak, a 6.654 metres, el vaig treure, i agafant-lo amb la mà el vaig aixecar ben enlaire per oferir-lo als esperits de les muntanyes. El cim que acabava de pujar és una preciosa balconada des d’on es poden contemplar cinc vuitmils, entre ells l’Everest. El vaig tornar, el llibre; l’hauria d’haver enfonsat a la neu com fan els alpinistes quan deixen petites ofrenes, però no ho vaig fer, tenia massa valor per a mi, potser de forma interessada vaig pensar que l’obsequi seria ben rebut, tot i que només fos simbòlic. Aquest relat, el d’un llibre que va fer el cim, és un capítol d’un dels meus llibres de muntanya. “Miquel –em digué el mossèn, el dia que em regalà l’assaig sobre la fe–, el llibret que llegiràs és d’aquell noi que hauria volgut pujar a l’Everest, però va haver de canviar de ruta; i com molt bé dius en el teu llibre el sacerdoci és una altra manera d’acostar-se al cel”. Un croquis de la fe cristiana és un bon llibre. Joan Mir hi escriu moltes reflexions: les idees oposades al cristianisme mereixen ser escoltades, perquè no n’hi ha prou de dir que són equivocades... ni els uns ni els altres no van començar a trobar respostes fins que no es van fer preguntes... qui honradament cerca la veritat, ja es troba en el camí... quin és el significat últim de la vida? Va, prou, que no vull fer cap espòiler. Moltes gràcies, mossèn Joan, veuràs com el farem tots dos, el cim; i no hi fa res que escollim vies diferents, que totes menen cap a dalt. Tu i jo sabem prou bé que el que més compta és la llarga excursió que ens cal fer per arribar-hi.

Empaquetat, perquè no s’espatllés, vaig posar a la motxilla el llibre que em va regalar mossèn Joan per endur-me’l a l’Himàlaia

El llibre que va fer cim