El tren ha de funcionar. Això no vol dir, només, que sigui puntual. Hi ha més detalls: la informació, la comoditat o la freqüència. Si anem rebaixant les exigències un dia ens acabarem conformant amb què no descarrili. No pot ser

Tot va bé fins que es torça. Això, segurament, és el que devia pensar dimecres el músic centellenc David Viñolas. Després de presentar amb èxit el seu últim treball de jazz a la sala Jamboree de Barcelona, quan tornava cap a casa es va trobar amb un xou. Amb la seva parella, Montse Urán, que com ell també és cega, van anar a buscar el tren a plaça Catalunya, però no funcionava la megafonia, els van indicar malament quin era el comboi de l'R-3, en van agafar un que anava en direcció a Blanes i van haver d'acabar tornant a casa amb taxi. La broma els va costar 86 euracus. Un desastre. L'episodi, recollit amb detall per Guillem Freixa a EL9NOU.CAT, podria il·lustrar com de fina és la línia quotidiana que separa els dies entre bons i dolents. Però, en aquest cas, hi ha un tema de fons: la necessitat que els serveis de transport públic funcionin i que ho facin d'una manera adequada també a les necessitats de col·lectius minoritaris. El dels invidents n'és un. La megafonia de les estacions i la retolació a les andanes i als combois, així com la freqüència de pas i la puntualitat, haurien de ser característiques essencials del servei. Com que ara és gratuït té més demanda. Que hi hagi més usuaris que vagin amb tren és una bona notícia, però, en l'imperi de l'efímer, perquè aquesta aposta es consolidi és imprescindible que l'experiència sigui satisfactòria. Més enllà de la gratuïtat, que ara és la qüestió nuclear per explicar l'augment de la demanda, totes les altres virtuts s'han de cuidar. Anar amb tren ha de ser còmode i fàcil. La suma de petits èxits hauria de jugar a favor d'un mitjà de transport encara infrautilitzat. El desdoblament de l'R-3, encara que sigui parcial i per trams, és un altre factor que sumarà al plat de la balança dels aspectes positius. I, mentrestant, la temptació podria ser receptar paciència. Però hi ha d'haver uns mínims. Que les deficiències d'informació acabin provocant que dues persones cegues per poc vagin a parar a Blanes a les tantes de la nit quan volien anar a Centelles és inadmissible. Per això caldria un acord: la línia no està desdoblada, la freqüència de trens és insuficient i el temps de trajecte és millorable, però la informació hauria de ser adequada, els combois còmodes i l'atenció puntual. Sinó, ens acabarem conformat amb les engrunes. A aquesta conclusió hi vaig anar a parar inconscientment aquest dissabte en un episodi que no té res a veure amb el tren: en un campionat de natació a Torelló un pare, després que la seva filla guanyés una prova amb nedadores de tot Catalunya, perquè no semblés que fardava més del compte quan el felicitaven, deia: 'L'important és que no s'hagi ofegat ningú'. Potser sí, però a la piscina, com al tren, el llistó no es pot posar tan avall. Sinó, arribarà un dia que quan anem amb tren ens conformarem amb el sol fet que no descarrili.

El tren ha de funcionar. Això no vol dir, només, que sigui puntual. Hi ha més detalls: la informació, la comoditat o la freqüència. Si anem rebaixant les exigències un dia ens acabarem conformant amb què no descarrili. No pot ser

El llistó