El lloro
Els nens diuen que diuen el que diuen els pares i els lloros repeteixen tant el que diuen els nens com el que diuen els pares. Per això, a casa d’uns saludats, on hi havia nens i hi havia un lloro, temps enrere es va muntar un cristo gros quan la veïna del replà, amb xancletes i bata d’estiu, es veu que els va tocar el timbre perquè es volia fer una truita i havia acabat els ous. Van obrir-la i el primer deu-vos-guard del lloro va ser: ‘La gorda’. L’episodi amaga un fons preocupant: l’afició que massa sovint tenim a qualificar per l’aparença. I és que el lloro no jutjava; només repetia.
Malament que parlem de grassos i de prim. Recordar-ho ara és especialment pertinent. Comença la temporada de platja i, des de fa setmanes, l’anomenada operació biquini és una obligació. La nutricionista Azahara Nieto en un article a El País posava els punts sobre les is: “És una broma del capitalisme que per disfrutar de les vacances també s’hagin de complir uns requisits físics”. I té raó. La platja, el paradís de l’estiu, hauria de ser un espai democràtic on gent d’aquí i d’allà, com una metàfora de la nostra societat, conviu amb para-sols, cremes solars, flotadors, tovalloles, neveres i, fins i tot, algun diari. Pocs diaris, això sí.
Les converses caçades al vol acostumen a ser suggerents. Exemples d’aquest cap de setmana: la dels que parlen de la veïna que s’ha separat -diu que ja es veia a venir-, el que està fastiguejat perquè la rentadora li ha encongit els pantalons i el paio que ho sap tot del cometa Halley. Els temes il·lustren la diversitat de la condició humana i, sense pretendre-ho, també destil·len felicitat. Perquè felicitat és una paraula que té molts camins i, potser, també passa per desfer pors. La por, per exemple, a ser jutjats pel propi cos. Aquest, en l’era de les xarxes i l’exhibicionisme digital, és un dels deures pendents com a societat.
Per això cal trencar estereotips amb la idea que cadascú és únic i irrepetible. “Aquesta és una altra forma d’esclavitud, perquè les nenes, les noies i les dones, totes, han de poder-se mirar al mirall i veure que aquell cos és únic i irrepetible perquè totes som úniques i irrepetibles; les arrugues en realitat són l’èxit de la teva vida”. Així ho resumia Maria Dolors Molas, doctora en Filosofia i Lletres i pionera en la recerca sobre les dones, a l’acte Dones Inspiradores organitzat l’any passat per EL 9 NOU. I això, encara que ella parlés de les dones, interpel·la especialment els homes. I no donem la culpa al lloro.