El llibre de Jordi Pey recull fotografies impensables de publicar avui en qualsevol mitjà de comunicació seriós. Des de terroristes abatuts fins a víctimes d’accidents

El periodista Jordi Pey, que acaba de publicar un llibre de fotonotícies sobre el període comprès entre els anys 1977 i 1982, va cobrir totes les tasques del món periodístic. Però, sobretot en els seus primers anys, era un fotògraf d’aquells que no en deixava escapar ni una. El llibre n’és una bona demostració: recull unes tres-centes instantànies, majoritàriament del Lluçanès, però, com matisa ell, “amb una mica d’Osona i de Barcelona”. Pràcticament des de la primera edició fins al març de 1982, Jordi Pey va ser fotògraf d’EL 9 NOU, de manera que algunes d’aquestes fotografies formen part de la història d’aquesta casa. El periòdic que teniu avui a les mans es fa de manera digital, cosa que vol dir que tècnicament és fàcil i ràpid. No sempre ha estat així. Quan no existia internet, ni telèfons mòbils, ni càmeres digitals, tot era molt diferent d’ara. El redactor treballava amb màquines d’escriure, d’aquelles que els joves potser han vist a les golfes de casa, carregades de pols pel desús. Aleshores, abans que una foto arribés a la taula de redacció, calia seguir tot un procés de revelat, que el fotògraf feia en un espai fosc, perquè el rodet que calia posar a les càmeres d’aquell temps no podia rebre cap impacte lumínic. La feina del fotògraf era una de les més estressants del periodisme d’aquells anys. Calia desplaçar-se per Osona, pel Lluçanès i pel Moianès actuals. Algunes carreteres s’assemblen bastant a les d’avui i han canviat poc; d’altres, no. Per anar a Prats, calia circular pel pont del Llop i per Casa Miquela; la carretera C-17 d’avui, aleshores era l’N-152, no estava desdoblada i circular-hi era un laberint de revolts, camions i paciència. En aquestes condicions, els fotògrafs havien d’anar amunt i avall de la comarca –de fet, de les comarques–, atès que la zona d’influència d’EL 9 NOU inclou també el Ripollès. El fotògraf havia de ser en un lloc en un horari concret, i després en venia un altre, i un altre. I les fotos, encara a la càmera, esperaven arribar al laboratori fosc, on el professional convertia el paper fotogràfic en la imatge que explicava la realitat. Malgrat els entrebancs, els resultats eren espectaculars, i el llibre de Jordi Pey n’és un clar exemple. Els protagonistes dels fets més significatius que va viure Prats, el Lluçanès, Osona i fins i tot una part de l’esport català d’aquella època s’expliquen en aquest treball. Ramon Besa, de Perafita i referent del periodisme català, que va conviure –com jo mateix– amb en Jordi aquells anys, explica en el pròleg del llibre: “No és pas un àlbum, ni un recull de fotografies; és el retrat d’una època decisiva del país, perquè tot estava per fer i no se sabien gaire bé quins eren els límits…”. El llibre de Jordi Pey recull fotografies impensables de publicar avui en qualsevol mitjà de comunicació seriós. Des de terroristes abatuts fins a víctimes d’accidents. Però el més important és el record de les persones que van ser protagonistes i que avui ens retrobem a través d’imatges de fa prop de cinquanta anys. En Jordi ens recorda casos com el de Jordi Canal; l’activitat dels Amics del Motor del Lluçanès; la rivalitat futbolística entre Prats i Olost; la visita del president Tarradellas a Prats; l’arribada dels Reis d’Orient en globus; les visites dels responsables d’EL 9 NOU als presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol al Palau de la Generalitat; documenta les primeres eleccions municipals després del franquisme, l’any 1979, i ens permet reviure les festes de la Candelera de Perafita, entre molts altres moments. En 128 pàgines, Jordi Pey explica les primeres passes del canvi social, polític, cultural i esportiu que ens ha portat fins avui. En un format impecable, ens ofereix un pessic d’història a través de tres-centes fotografies.

El llibre de Jordi Pey recull fotografies impensables de publicar avui en qualsevol mitjà de comunicació seriós. Des de terroristes abatuts fins a víctimes d’accidents

El Lluçanès de 1977 a 1982