Ningú sap què consumeix el del mòbil del costat (i és millor no preguntar-ho)

Una bona sobretaula funciona com un pols de l’actualitat. Què ens passa, què ens preocupa, què ens interessa. Hi ha problemes que són constants i hi ha rutines que es repeteixen, però cada àpat té els seus temes de moda. Una de les novetats d’aquest Nadal ha estat l’entrada inesperada dels influencers en la conversa. “Qui?”, pregunten els més grans, perquè per a ells els influenciadors de les xarxes són inexistents i intranscendents. Per als joves, en canvi, s’han convertit en part essencial del seu oci i una referència pel que fa a tendències, moda, relacions, actualitat. Per a tota la franja central, va per barris: cadascú té la seva dieta mediàtica dissenyada a propòsit o per obra i gràcia de l’algoritme. Pots navegar per móns exòtics o morbosos o trends virals o nínxols que no comparteixes ni amb la parella ni amb els amics però en canvi sí que comparteixes amb una multitud global i desconeguda. Ningú sap què consumeix el del mòbil del costat (i és millor no preguntar-ho). De vegades ni tan sols un mateix sap ben bé què està veient, abduït en les profunditats dels reels. On ens porta tot això, aquesta és la qüestió. Quan es parla de xarxes, el perill és la condescendència o la nostàlgia; se n’ha de fugir. Perquè és evident que el mitjà no és el missatge: el canal pot ser meravellós o trampós, tot depèn del que hi expliquis. El que és lamentable i diu poc a favor nostre és que, amb honorables excepcions, el que triomfi a internet sigui un compendi de safareig, publicitat, sentimentalisme, classisme i adotzenament buit, una deriva que ha anat contagiant la resta de mitjans. L’anonimat a les xarxes ha exacerbat el plaer morbós d’escrutar la vida dels altres. Hi ha una correlació directa entre l’èxit dels principals influencers i la banalitat dels seus missatges. Darrere de cada compte famós hi ha un cervell emprenedor intentant adaptar-se millor a les noves regles del capitalisme i, al seu torn, contribuint imparables a la idiotització general. Tenim la gent més llesta de la seva generació dedicada a cultivar el mal de la banalitat. Perquè totes aquestes hores de distracció, que són tan lucratives per als creadors de contingut i per a les xarxes que els aixopluguen, tenen cada vegada més impacte en la vida real, encara que a algú li sembli innocu. A més de ser un canal publicitari i models aspiracionals (bellesa, riquesa, potingues, ser la millor mestressa de casa, la millor mare, estar més fit, tenir la casa més cuqui) també són una bomba de fum intel·lectual. Resulta que l’antídot imbatible contra el malestar que provoca el món és no mirar el món... sinó TikTok. El més paradoxal és que es tracta d’una addicció anestesiant que potser ens allunya dels problemes socials que detestem veure a les notícies però, en canvi, provoca unes altres angoixes existencials. Algú hi està fent un bon negoci, i no som nosaltres.

Ningú sap què consumeix el del mòbil del costat (i és millor no preguntar-ho)

El mal de la banalitat