L’objectiu de treure els vehicles dels carrers sempre topa amb el disgust d’aquells que voldrien entrar amb el cotxe a dins de la botiga, tot i que aviat el disgust serà que no quedaran botigues a les quals entrar amb cotxe o sense

Mai ens adonem que bé que estem sense mal de queixals fins que tornem a tenir alguna arrel que es desperta i ens tortura com si tinguéssim un militar o policia franquista instal·lat dins de la boca. A casa sol passar el mateix amb les obres. Quan toca fer-ne, tot són incomoditats, sorolls i pols, que no només afecten el teu pis sinó de retruc el dels veïns. Si ho trespolem fora de casa, l’efecte és semblant. Cada cop que hi ha obres a un carrer o plaça, els que hi vivim podem sentir-nos damnificats mentre duren. I de retruc els polítics que les promouen han de comptar que perdran uns quants vots entre aquells que no estan disposats al peatge en forma de contratemps que comporten. L’entorn del Monestir i el passeig de Sant Joan de les Abadesses fa gairebé un any que està de potes enlaire, per la remodelació que hi executen. Els resultats que ja s’hi perceben són notables. No ho compararé amb el Maristany de Camprodon, perquè llavors la gent se m’ofèn, i perquè el passeig santjoaní té un caràcter molt més urbà. L’objectiu de treure’n els vehicles sempre topa amb el disgust d’aquells que voldrien entrar amb el cotxe a dins de la botiga, tot i que aviat el disgust serà que no quedaran botigues a les quals entrar amb cotxe o sense. Detesto aquest nou ecosistema comercial minimalista que ens està quedant, i que en cap cas depèn tant de la distància entre les rodes que ens hi porten i l’establiment, com d’altres paràmetres socials i fins i tot de comerç internacional. Els dos mandats que a Ripoll va comandar Teresa Jordà (ERC) van ser valents a l’hora de fer obra nova. A més del Museu Etnogràfic, la biblioteca i el pavelló de l’Avellaneda, també va impulsar la reurbanització del barri vell. Les crítiques que va generar pels maldecaps que causava van jugar en contra dels republicans i també dels seus socis de govern a l’hora de passar per les urnes. Però un cop enllestida una actuació que havia de servir per adaptar el centre per als vianants, el retorn de Convergència al govern va afavorir que s’obrís altre cop la veda per la circulació de vehicles, en una curiosa apologia del caos. Durant una dècada llarga els cotxes hi han passat sense voreres ni direccions massa definides, en un campi qui pugui que per sort ha comptat amb la complicitat dels déus a l’hora d’evitar accidents de gravetat. Això sí, cada cop que trec el cap al balcó, l’horrible banc-fanal de la plaça Sant Eudald em noqueja com si fos Mike Tyson qui m’estigués esperant a fora. Una de les millors iniciatives de l’actual govern de Ripoll ha estat reformular l’accés de vehicles al barri vell. La negativa d’uns pocs comerciants i de la patronal ripollesa hi ha posat impediments i s’ha volgut imposar sense tenir en compte la veu dels veïns. A l’últim ple, l’oposició va votar fragmentada a les mesures que s’adoptaran. La CUP va ser qui va representar-me millor: “Som partidaris que no hi entrin cotxes”. En casos com aquest, no entenc ni la fredor ni la prudència. Però potser començo a comprendre per què l’oposició ja ha hagut de fer quatre canvis en regidors d’inici de mandat, i el govern cap, malgrat la pressió de ser-ne només sis.

L’objectiu de treure els vehicles dels carrers sempre topa amb el disgust d’aquells que voldrien entrar amb el cotxe a dins de la botiga, tot i que aviat el disgust serà que no quedaran botigues a les quals entrar amb cotxe o sense

El mal de queixals del barri vell