Quan acumules partits perduts, retirades a mig segon de la catàstrofe i alguna microvictòria sempre per la via onanista, l’última cosa que se t’acut és voler ser exemple per ningú

No acostumo a discutir-me amb gent uniformada, armada o que tenen un perímetre del seu avantbraç el doble de dimensionat i infinitament més musculat que el meu. Fins i tot, davant seu intento no dir frases de més de cinc paraules de dues síl·labes, no fos cas que es pensin que els estic vacil·lant. Per això si mai havia comès l’error d’anar a una discoteca i el goril·la de l’entrada em deia que no podia entrar perquè portava vambes o bé perquè el color de la meva camisa no concordava amb la decoració estúpida del local, sempre preferia una retirada a temps, que no pas un intercanvi d’impressions que tenia tots els números d’acabar en derrota. L’error inicial era anar a una discoteca, la pèrdua més gran de temps que mai he conegut juntament amb els concursos de ball, de cuina o l’espai del temps de TV3. Però, vaja, com que també hi acudien noies, alguna cosa em deia que potser tenia opcions perquè com a mínim una em mirés i no m’escopís la seva indiferència, com feia tota la resta. Si mai obtenia mig somriure, ja tornava a casa amb l’esperança de ser molt menys raret del que m’imaginava. Quan tens ànima freak el teu hàbitat són les sessions de cineclub com més extravagants millor, els videoclubs del segle XX, els concerts minoritaris, i fins i tot les llibreries. Qualsevol alternativa és una invitació al fracàs. Si la meva vida hagués estat prenyada de matrícules d’honor en l’àmbit acadèmic, d’èxits empresarials sense precedents, i ara mateix estigués entre el mig milió de grans fortunes de Catalunya, potser em presentaria com a dotzè a alguna llista a les pròximes eleccions municipals. Però quan acumules partits perduts, retirades a mig segon de la catàstrofe i alguna microvictòria sempre per la via onanista, l’última cosa que se t’acut és voler ser exemple per ningú. Tots hem somiat a ser triomfadors ni que sigui en somnis utòpics. Però un cop despert, no sabeu pas com de bé m’ho passo explicant la realitat ripollesa i aquells que intenten manipular-la sovint des de posicions antagonistes. Si ho arribo a saber, estudio periodisme.

Quan acumules partits perduts, retirades a mig segon de la catàstrofe i alguna microvictòria sempre per la via onanista, l’última cosa que se t’acut és voler ser exemple per ningú

El mal menor del pseudoperiodisme