Ai!, dels xocs culturals i de vida. Encara que sembli que hagi plogut molt, només fa dos dies que la meva senyoreta rebia alguna propina, dins d’un sobre de color ocre, perquè no em pegués

“Qualsevulla que sigui la llibertat per la qual lluitem, ha de ser una llibertat que es basi en la igualtat.” Judith Butler. Vet aquí un conte titulat El marit a casa. Jo l’he explicat moltes vegades i ens hi hem fet un fart de riure. Es tracta de ridiculitzar el marit, demostrant que és un maldestre fent les feines de la casa, mentre que la dona traginant el tractor és tota una espasa. L’home acaba amb el cul en remull a dins de la perola bullent, sort que la dona l’en treu. La pobra vaca que tenen no tindrà llet durant una bona temporada perquè li costarà recuperar-se de l’ensurt d’haver-se de menjar l’herba de la teulada. Vet aquí per què el pagès va anar a parar a dins de la perola, gràcies a la guitza que li etziba la vaca que el fa passar pel forat de la xemeneia. I per postres, la bota de vi buida perquè el marit va obrir l’aixeta per omplir la gerra, però amb les presses per veure què passava a la cuina es va descuidar de tancar-la i el celler es va inundar de vi. D’aquestes, que el marit no se’n fotrà mai més de les feines, aparentment supèrflues, que sol fer la seva dona. I si el menjar és fat, ell mateix, sense dir ni mu, s’hi tirarà un pols de sal. Ai!, dels xocs culturals i de vida. Encara que sembli que hagi plogut molt, només fa dos dies que la meva senyoreta rebia alguna propina, dins d’un sobre de color ocre, perquè no em pegués. Quan fent alguna entrevista, els nens i nenes i també joves que arriben d’arreu del món i m’expliquen que a les seves escoles rebien alguna plantofada, també riem. Els pares a vegades tenen vergonya que ho explicitin i amb gestos em diuen que no en faci cas, que potser és mentida, però quan els dic que jo també havia rebut, neix una solidaritat entesa i les complicitats ens acompanyen. La conversa esdevé distesa. I les anècdotes dels uns i dels altres es barregen i es confonen. Compartim i ens entenem. Hem creat una unitat de convivència, no hi ha barreres, ni fronteres ni la quarta paret que barra l’espai entre l’entrevistat i l’entrevistador. No hi ha línies divisòries, només hi ha vida. La gestualitat que emprem no exclou l’altre, és atenta. Ara no hi ha mestres ni professors que bufetegin, però a vegades costa reaprendre a bandejar el gest més precís, impulsiu, potser rude que consisteix en moviments secs, automàtics. No ens n’adonem, però estem en un procés d’abandonament de la gestualitat atenta, de mirada neta, cohesionadora, d’entesa, reflexiva, relaxada. La gramàtica del gest que ens mana, no sol ser comprensiva. Les presses se’ns escapen, no les atrapem i no captem els matisos de la lluminositat del moment, no en reconeixem les múltiples variacions, els impressionistes ens n’hauran d’ensenyar amb l’objectiu d’aguditzar el sentit comú. A poc a poc, el conjunt de la nostra societat de persones diverses, no de gèneres, amb ideologies contrastades, amb llengües i cultures diferents haurà d’aprendre a captar la realitat des de tots els angles, perquè els paisatges són sempre canviants. Un meu amic ghanès em va explicar que la seva societat és tribal i que tots els ghanesos, com tot Àfrica, són conscients que provenen d’una tribu. És bo que ho coneguem nosaltres i que no ho oblidin els infants nascuts de la immigració. I vam acabar conversant de l’home i de la dona i del contrast entre el seu món i el nostre. Em va dibuixar un arbre, i vam quedar que el tronc havia de representar tant la dona com l’home, que la dona no podia quedar reduïda només a una de les branques i que per aconseguir aquesta entesa cal comprensió, diàleg, comunicació i potser trencar els tabús que separen les tasques destinades als uns i als altres en la vida diària de la parella. Hi vam estar d’acord. Els fills, em va dir mentre dibuixava, formarien part d’una de les branques i la saba que ens uneix hauria d’evitar els malentesos i els càstigs. Cal comprensió, diàleg i entesa també per aconseguir el gest de la igualtat entre pares i fills. Pot semblar complicat per a segons quines cultures estratificades on tothom sap el lloc que li pertoca, però com que són cultures on el respecte s’imposa, hauria de ser el respecte qui ens ajudés a arraconar l’autoritat malentesa. I ens haurien de donar la mà per encomanar aquest respecte als països d’acollida, perquè n’estem molt mancats. De mica en mica, respectant-nos, modificarem el gest per esdevenir més lliures i més autònoms capaços de tirar-nos el pols de sal al menjar si ens convé.