Després d'un any de la seva mort, ens hem trobat més vegades que en els darrers deu anys. Sense adonar-nos-en, hem entès més que mai el caràcter efímer de la vida i de com pot ser de fràgil el vincle que ens uneix

Començo amb un tòpic: la mort és l’única certesa de la vida, encara que siguin paraules antagòniques. És el destí més igualitari que tenim. És cert també que, en un moment o altre, tots i totes haurem de passar per un procés de dol, que cadascú el viurà de manera diferent i el sobreviurà com pugui. Antigament, de portes endins es vivia en silenci, i de portes enfora es feia vestit de negre. Les àvies i les mares, quan perdien un fill o el marit, no se les tornava a veure mai més vestides de color, i el negre s’apoderava del seu sentiment, però també de la vestimenta. Sortosament, això ja no és així. El dol ha deixat de ser un tema tabú i se’n parla obertament en molts àmbits. Existeixen grups de dol dirigits per psicòlegs on es comparteixen els estats d’ànim davant d’una pèrdua o es donen eines per gestionar la tristesa i el buit. També se’n fan conferències o, fins i tot, esdeveniments com la Jornada de Final de Vida de la UVic-UCC, que fa uns dies va arribar a la 13a edició. Un dels conferenciants, el filòsof i teòleg Francesc Torralba, no ho va poder dir millor: “La soledat és terrible en un procés de dol.” El 25 de març va fer un any que vam perdre una amiga de l’ànima. De les del nucli fort. Va estar cinc anys malalta i la vam acompanyar tant com vam saber, però malgrat que te’n vas fent a la idea, el dia que marxa et cau el món a sobre. I després ve l’absència, la realitat del no hi és i no hi tornarà a ser, i això encara és pitjor. Estic parlant d’una amistat de tota la vida, amb els alts i baixos que això suposa. Amb la distància, a vegades forçada per circumstàncies, però amb un fil d’unió fort que no s’ha trencat mai, malgrat les adversitats. Sempre ens hem mantingut totes juntes. La mort de la nostra amiga va ser una prova de foc. Era la primera vegada que una de nosaltres ja no hi era i no sabíem com reaccionaríem. Sovint sento a dir que la mort d’una persona estimada pot acabar fragmentant la família o els grups d’amistats, potser perquè no en sabem més, i cadascú intenta girar full a la seva manera. Però a nosaltres ens ha passat el contrari. Des del primer moment, quan vam rebre la trucada que ens anunciava la seva mort, ens vam mantenir més unides que mai per afrontar-ho. Sabíem que el que venia ens canviaria. I així va ser. Després d’un any de la mort de la Núria, ens hem trobat més vegades que en els darrers deu anys. Cada excusa és bona per veure’ns, per dinar, per sopar, per fer una xocolata amb xurros, i per fer sortides juntes. No ens arriba l’hora de veure’ns. Sense adonar-nos-en, hem entès més que mai el caràcter efímer de la vida, i hem agafat consciència de com pot ser de fràgil el vincle que ens uneix. I potser ens hem tornat més selectives a l’hora d’escollir amb qui volem passar el nostre temps, i ara sempre ens triem. En definitiva, hem tingut la sort de fer el dol juntes. Però tot això no és mèrit nostre, sinó de la Núria. Ha estat ella qui ha fet del nostre vincle un lligam més intens i més madur. I potser la millor manera de recordar-la és continuar trobant-nos i estimant-nos amb més força que mai.

Després d'un any de la seva mort, ens hem trobat més vegades que en els darrers deu anys. Sense adonar-nos-en, hem entès més que mai el caràcter efímer de la vida i de com pot ser de fràgil el vincle que ens uneix

El mèrit és de la Núria