El dolor d'aquests dies ha fet sortir de mare tot aquest riu de consciència. Què se n'haurà fet d'aquell nadó? Continuen dretes aquelles casetes amb les finestres ribetades de blanc?

El terratrèmol del Marroc ha desbastat els pobles de l’Atles. Diuen que no és possible escriure quan els records t’abandonen. És ben cert. Aquests dies les doloroses imatges han desbordat el meu cervell i els records flueixen com un riu de consciència. No són fotografies en blanc i negre, són imatges vives, que surten plenes de color. Fa anys, no em feu dir quants... el nostre objectiu és el Toubkal, el gran cim de l’Atles. Som a Imlil, un poble de cases de fang, al sud de Marràqueix. I ara revisc el camí que ressegueix la fèrtil i lluminosa vall de l’Oued El Rhira, el verd de la vall que contrasta amb el gris i ocre de les rocoses vessants, roca i terra que en alguns racons s’agomboien per esdevenir pobles, llogarrets amb quatre cases que passarien inadvertits si no fos pel blanc de les finestres. I el que més em ve a la memòria és la gent, gent per tot arreu, dones amb robes cridaneres ajupides al camp segant el blat amb la falç al puny, dos nois enfilats en un fruiter collint cireres, un vell muntat en un ruc avançant amb parsimònia pel voral de la pista, una noia amb el ronsal a la mà menant la vaca a beure; i nens, molts nens, que et saluden i corren i se t’acosten, per demanar un stylo; a canvi de res, o d’un ramell de menta acabat de collir al peu del camí. On deuen ser? Què deuen fer? Torno a ser al Marroc, ara el destí és el M’Goun, el que serà el nostre segon quatre mil de l’Atles. La imatge és nítida, és d’hora del matí quan ens fem la foto de cim; molt més amunt un avió sobrevola el cel; me’l miro, vola recte i decidit, el pilot ens deu veure?; devem ser uns puntets petits dalt d’un cim, una muntanya del Gran Atles, una serralada de més de vuit-cents quilòmetres que delimita tres mons: l’atlàntic, el mediterrani i el saharià. Com un gran esquenall, la serralada travessa de biaix tot el Marroc, des de la frontera d’Algèria fins a l’oceà Atlàntic. Són més de cinc-cents cims, tots passen dels tres mil metres i alguns arriben als quatre mil. És una zona sísmica, periòdicament els terratrèmols sacsegen els seus vessants i converteixen els pobles en pilots de runes. S’ha fet fosc. Som a Imun-n-Duadoun; una estora fa de taula, seiem a la gatzoneta, al terrat de la casa; recordo les llums dels nostres frontals sobre el plànol que s’ha estès al costat de la tetera, els retoladors de color llampant, les tasses de te, la foscor... i per sostre, la claror, la claror d’un cel estrellat, milers d’estels que brillen, com no havia vist mai. I l’endemà al matí... la canalla asseguda al peu d’un encanyissat que tanca la petita plaça del poble pel cantó de llevant, un nen duu el seu germanet als braços; i encara em brillen en la memòria les negres ninetes dels ulls del nadó resseguint amb atenció la cerimònia de càrrega: els mulaters guarneixen les mules amb els ronsals, després els posen les selles i les subjecten bé amb unes corretges... Sí, són records, records ben vius. Fotos de color, no pas en blanc i negre. El dolor d’aquests dies ha fet sortir de mare tot aquest riu de consciència. Què se n’haurà fet d’aquell nadó?, segueixen dretes aquelles casetes amb les finestres ribetades de blanc?

El dolor d'aquests dies ha fet sortir de mare tot aquest riu de consciència. Què se n'haurà fet d'aquell nadó? Continuen dretes aquelles casetes amb les finestres ribetades de blanc?

El meu Atles