‘El meu avi’ és nostre
Mira que teníem polèmiques i debats polítics acalorats per començar l’estiu del 2025 però realment no ens podíem esperar que una havanera popular seria la protagonista que obriria el mes de juliol.
La decisió de l’Ajuntament de Calella de Palafrugell de prohibir l’havanera de “El meu avi” s’ha convertit en una qüestió d’estat i d’identitat catalana, i és que costa d’entendre com en ple segle XXI es pot arribar a un prohibir una cançó popular tant nostrada, fins al punt que la cançó refereix directament el nom del municipi.
L’alcaldessa i el seu entorn polític s’han afanyat a explicar els motius de la prohibició, al·legant uns presumptes delictes de l’autor que han estat negats per la família, que van afirmar que tenen aquest cas davant de la justícia i que ve de l’època del Franquisme, un debat i una realitat que li tocarà decidir a la justícia, però sense voler treure-li importància, el debat anava molt més enllà de tot això.
La gent es sentia aquesta havanera com a pròpia, com a part de la cultura i identitat catalana, una part més de les seves vides, i és que en el subconscient de tots els que tenim afició i gust per les havaneres ens costa molt d’entendre una cantada que no acabi amb “El meu avi”, igual que tampoc entendríem que no es cantés “La bella Lola”.
La ciutadania ha viscut tota aquesta polèmica de forma totalment aliena al debat que volia crear el consistori, limitant-se a reclamar el que sentien com un seu, una havanera que es part de la cultura catalana i que, a dia d’avui, ja no és del seu autor Ortega Monasterio, sinó que és de tota la societat catalana.
La polèmica ens ha deixat moments totalment surrealistes, com identificar persones que repartien papers amb la lletra de la cançó, xiulades monumentals, comparacions amb altres autors de diferents disciplines i suposades qüestions que podrien haver tingut i, fins i tot, una presumpta revolució dels grups encarregats de les havaneres, que van acabar cantant “El meu avi” amb la gent a ple pulmó, en una reivindicació que va molt més enllà del debat que suposadament volien.
Queda clar que la gent no vol que es toqui una part de la seva identitat, i és que desconeixent totalment al seu autor i el que hagi pogut fer, “El meu avi” va molt més enllà d’ell, és una cançó popular, reivindicativa, marinera, que hem escoltat des de petits sense importar si parlava d’imperialisme o la tristesa de saber que els mariners de Calella no van tornar mai a casa.
L’art no només és de l’artista, és un bé molt preuat que la ciutadania sent seu, que identifica com a propi, el gaudeix i se’n enorgulleix al llarg de la seva vida, i sinó, penseu en totes aquelles cançons que representen quelcom a les vostres vides i si en coneixeu realment al seu autor, que possiblement no.
L’alcaldessa ha perdut la guerra que ella mateixa ha creat; la gent ha demostrat que les arrels són importants i que “El meu avi” seguirà formant part dels cançoners de les havaneres catalanes.
“Quan el Català sortia a la mar, els nois de Calella feien un cremat, mans a la guitarra, solien cantar” i el que acabaven cantant per tancar les havaneres era “El meu avi”.