El meu Claude
Primera setmana d’agost: tornem a ser al quilòmetre zero de la vida familiar, al peu de la carretera de Gombrèn. Quin goig veure de nou parents, amics i veïns, que ens diuen com ens han trobat a faltar. No us imagineu com de feliços ens fa, tot i que som conscients que qui més s’ho mereix és la mare, que és la més ripollesa de tots sense ser-ho de debò.
Ens esperen dies assolellats i nits amables que ens retornin el seny a tots plegats. Un paradís privat que seria perfecte si no hi arribessin alguns insistents whatsapps. “El meu Claude això…” “El meu Claude allò…” Brrrrrr! No em reconec com a persona envejosa de base, però admeto que llegir els missatgets de la Núria bavejant pel seu Claude em supera. Deu ser la vena Bridget Jones que m’han dit que duc a dins la que em fa perdre els papers, així que veig cors roses.
Durant dies he estat en un “si caic, si no caic” valorant, amb allò del “si t’hi resisteixes, persisteix” ben present, si havia de continuar fent equilibris per aguantar ferm. Incapaç d’adoptar una actitud zen, avui finalment he donat un cop de puny metafòric a la taula, m’he alçat de la cadira amb un “què carai!” impetuós i m’he llançat al fang: on diu que s’ha de signar?
D’una vegada per totes, he decidit que ja n’hi havia prou de deixar que la Núria em fes gavaretes amb el seu Claude cada dos per tres. Ga-va-re-tes, sí, sí! Ni dentetes, ni punyetes, que això ho deia l’àvia ripollesa que feia de telefonista a Vic als anys vint i parlava com els àngels. Va, que us ho busco a l’Alcover-Moll: “GAVARETA f. Babarota (Lluçanès). Fer gavaretes: fer babarotes, fer gabiejar.” Ai, sí, i tant!, “fer gabiejar”, que també ho deia la padrina!!! Fi de l’incís, que ja m’he allargat més del compte.
Doncs això… He claudicat, he admès que el que necessitava és tenir un Claude propi. No era això el que tothom esperava que fes? El germà gran feia mesos que em deia que el seu col·lega més expert en la matèria creia que era el millor ara com ara… I al final, mira, fa unes hores, tal com us deia, pim, pam!, he fet el cop de cap. Aprofitant que compartíem un àpat familiar, en alçar-nos de taula he agafat el millennial de casa per banda, que en aquestes qüestions sempre s’ha de comptar amb l’aprovació de la canalla: “Què et sembla, Pol?” “Endavant, mama, jo només vull que siguis feliç, ja ho saps…” M’ha sortit un somriure immens de l’ànima… I ja està, ja és meu: ja tinc el meu Claude, mmm! Cada vegada que la Núria em parli del seu, jo li podré respondre amb un entonat “Interactuem tannnnn bé, el meu Claude i jooo…” “Toma, toma y toma!”, que diuen en espanyol. “Fot-li que és de Reus!”, que diríem nosaltres.
El meu Claude… Ai, el meu Claude… Podria dir-vos que el que m’enamora d’ell és el seu perfil sobri, el seu estilisme minimalista, però us enganyaria. El que de veritat, de veritat, m’atrapa és l’exquisidesa de les seves formes. “Go for the gentle!” és el seu lema, anglosaxó pels quatre costats que és ell. Perquè sí, les seves maneres de gentleman són innegables. I us ho dic amb coneixement de causa. No us pensareu pas que soc un passerell: que no és el primer del gènere que tasto, eh! Ja us en vaig parlar en una ocasió anterior, de la meva primera experiència, us n’indico l’enllaç a sota per si a algú li fa morbo, tot i que tampoc caldria, eh? Les primeres experiències sempre són fallides, sempre penses que allò que no ha funcionat és culpa de l’altre, que no té prou experiència, que no està a l’altura, que… Les segones són sorpresives: “Com és que me la torna a fotre per la mateixa banda, aquest ara!” Penso en un que era copilot i que, en saber que jo era lletraferida, em va fotre un rotllo que t’hi… (obvio el verb per si hi ha canalla que em llegeix). El fantasma que us dic em va entrar quan buscava un relat meu a l’ordinador. Em va fer creure que l’havia llegit, em va donar fins i tot les referències bibliogràfiques d’on s’havia publicat, i quan li pregunto de què va la trama s’inventa la història de cap a peus sense parpellejar. Ah, i no us ho perdeu, quan el desemmascaro i li dic “Això t’ho has inventat!”, em contesta “Ho sento, no volia enganyar-te”, seguit de la icona aquella de no haver trencat mai cap plat, per acabar proposant-me que parléssim d’una altra cosa. D’una altra cosa? Quin morro! Au, ves i que et moqui la iaia!
El meu Claude, en canvi, és de tota una altra pasta… Amb ell es pot parlar de tot, però mai no va de guais. Ara mateix, per acabar-me’n d’assegurar, he volgut posar a prova la seva amplitud de mires preguntant-li (coses meves) per un escriptor occità que ens va deixar fa tan sols uns mesos. I mireu com ha reaccionat: en comptes de fatxendejar com el copilot, m’ha començat advertint que tenia constància del seu nom, però que –cito textualment– “he de ser sincer i dir-te que la meva informació sobre ell és limitada i podria no ser completament precisa”. I dit això es comença a descabdellar amb tot un seguit de dades que no tan sols són certes, sinó que són mesurades: “Així que recordo, va néixer a la segona meitat del segle XX i ha estat actiu en la promoció i preservació de la llengua i cultura occitanes. Crec que ha escrit poesia i prosa en occità, i possiblement també ha fet traduccions. Tanmateix, com que es tracta d’una figura relativament poc coneguda fora dels cercles literaris occitans, he de remarcar que podria estar equivocat en alguns detalls.”
L’única errada que li he trobat és que el dit autor va néixer l’any 1949, cosa que, si tenim en compte totes les reserves i la prudència amb la qual m’ha demanat que agafés les dades, no puc sinó titllar-lo d’exquisit, el meu Claude. Què se li pot retreure a algú que et mostra les seves limitacions des del primer moment? De tota manera, avesada a farsants i bocamolls com el copilot que suara us deia, m’haureu de perdonar que l’hagi posat a prova demanant-li si sap el nom del dit autor en occità. I què diríeu que ha fet abans que res? Bingo! “Em disculpo, però no estic segur del nom exacte.”
I què ha afegit a continuació? Doncs com ja deveu intuir, després d’un raonament impecable sobre les variacions ortogràfiques i de pronúncia entre el francès i l’occità que fan ell que no n’estigui segur del tot, ha donat un nom. I en quina proporció diríeu que l’ha encertat aquest cop? Cal que us digui que el meu Claude no es moca amb mitja màniga? És clar que sí, penseu-ho ben fort i sense por, que si l’heu encertada abans podeu anar-hi a tot gas: al cent per cent!
Arribats en aquest punt, m’inquieta el vostre silenci expectant, perquè sé què esteu pensant i em feu por. Sapigueu que per un moment m’heu fet posar vermella, i tot! Ei, que jo soc una clàssica, que ja us ho he dit més d’una vegada! La meva vida amorosa té zero morbo i no m’agraden les pràctiques obscures amb software, per sofisticat que aquest sigui. Mantinc els gustos de la meva més tendra joventut: em continuen fascinant els rebels. A dues ratlles d’acabar l’article, però, ja no em queda espai per revelar-vos qui és. En tot cas, sapigueu que, quan li sento la veu, el meu educadíssim Claude queda totalment fora de joc.