La inexistència de cossos diferents en escena o en les ficcions ens ofereix una imatge irreal

El millor de la feina de periodista cultural és que no hi ha setmana que no aprengui alguna cosa. No és que això serveixi per a res, en realitat, no canviarem l’esdevenidor de la humanitat –i amb això no m’enganyo gens–, però per mi la cultura és el camí per fer aquests petits aprenentatges personals, gairebé íntims, que el periodisme fa ressonar per a qui li interessi. Al capdavall la cultura parla de la vida, i no de cap entelèquia –com s’hi ha convertit, per exemple, la política–. T’interessi o no la cultura, sí que t’ha d’interessar la vida, si estàs viu. La gràcia de l’un i l’altre –cultura i periodisme– és que una n’agafa exactament el que vol o el que li cal. No sé com us ho feu vosaltres per buscar crosses per pensar: suposo que amb diaris, amics o teràpia, no hi ha més. Queda massa poètic i prepotent, i no és gens el meu estil, però quan tens preguntes que et bullen, la cultura et sol donar respostes. No falla. Fa una mica l’efecte de qui vol tenir canalla i pel carrer només veu que gent amb cotxets. Quan un tema t’obsessiona, totes les lectures parlen de tu. Un tema al qual he estat donant voltes aquests dies, justament gràcies a la feina*, és el de la diversitat. En concret, al teatre. Com la inexistència de cossos diferents en escena o en les ficcions –de talla, raça, edat, classe, identitat sexual i diversitat física i psíquica– ens ofereix una imatge que no té res a veure amb la realitat. Que té més a veure amb la publicitat, amb la realitat passada per un filtre, amb la realitat que ens reconforta mirar. Com que la vida ja és prou complicada, no volem problemes, quan mirem la sèrie o ens mudem per anar al teatre. En tot cas que ens parlin de conflictes de blancs i burgesos, de gent com nosaltres, que ens podem pagar el TNC i Netflix. I si hi ha desgràcies, que siguin de ben lluny. És difícil trencar aquesta bombolla, i segurament moltes persones tampoc no hi tenen cap interès. Quan ens creuem pel carrer amb un discapacitat també girem la cara. Però resulta que sí que ens ateny. Perquè som nosaltres, tu i jo, els que no apareixem en aquestes ficcions d’éssers bells, joves i fornits. Perquè si sumem tots els cossos normativament imperfectes, des dels grassos fins als disminuïts, i des dels racialitzats fins als acomplexats, som majoria. Perquè acostar-nos al que és diferent ens fa entendre’l, i d’aquí a estimar-lo hi va un pas. És massa naïf, això? Doncs segueixo. Potser si tota aquesta diversitat pugés a escena, això canviaria la nostra mirada i els judicis sobre els cossos propis i aliens seria més benevolent, o inexistent. Us imagineu la mà de patiment que ens estalviaríem? *He anat a veure Mare de sucre al TNC.

La inexistència de cossos diferents en escena o en les ficcions ens ofereix una imatge irreal

El meu racó de pensar