És espectacular asseure's a contemplar com va desapareixent la foscor i aquesta va cedint terreny al sol

Una de les coses que més em fascinen dels diorames que anualment exposen l’Agrupació dels Pessebristes de Roda és aquell en què, dins l’escenari del Teatre del Centre, una de les escenes comença fosca, només es veu algun llum escadusser al carrer i a través d’una finestra i es va fent clar a poc a poc, molt a poc a poc, fins arribar a ser ple dia. És a dir, m’encanta la reproducció que fan del naixement del dia, de l’albada. El claven! Com que actualment les persones humanes no ens regim pel cicle de dia natural sinó pel que tecnològicament ens diu quina hora és i si està núvol, fa sol, plou o és de nit, se’ns escapa aquest moment que la naturalesa ens dona gratuïtament i regularment cada dia. Avui, no ens cal mirar per la finestra ni sortir a fora per veure si ja s’ha fet clar o segueix sent fosc, ni quin temps fa o farà. Si hom s’hi para a pensar i s’asseu mirant el món, ja sigui a la intempèrie o a sota coberta, i contempla en plena foscor com aquesta va desapareixent i va cedint terreny a la llum natural, es vegi o no el sol, crec que és un espectacle, valgui la redundància, espectacular! Segurament és un dels millors moments que hom pot contemplar. No cal donar-li un component místic o religiós a com la llum i la claror guanyen la foscor, com si el bé guanyés mal; és simplement, al meu modest entendre, un moment poètic natural. Hi ha, però, qui preferirà just el contrari, veure com s’acaba el dia, quan la llum va desapareixent lentament i inexorable per acabar en la foscor més absoluta. Quantes vegades no hem vist postes de sol magnífiques tan o més boniques que el naixement del dia. Quanta gamma de colors càlids ens regala aquest moment, un conjunt de marrons clars i foscos, de vermells tirant a granat, ocres càlids que ens atrapen la vista i no ens deixen apartar-la. Nou regal de la naturalesa que, generosa, repeteix cada dia! Aquests moments també tenen els seus admiradors i defensors. Hi ha qui els agrada més la posta de sol, el final del dia, que no pas l’alba, el naixement del dia. Però és que no són excloents, perfectament ens poden agradar les dues situacions i trobar tan poètica l’una com l’altra, és clar que sí. Però com passa gairebé sempre, davant de dues possibilitats teòricament contraposades, tendim a fer-nos defensors de l’una més que de l’altra. Per això, sovint se sol sentir, en sobretaules prorrogades, que hi ha qui és més de dies que de nits, hi ha qui és capaç de llevar-se molt d’hora per veure néixer el dia i gaudir-ne i qui prefereix contemplar com la capa de la foscor abriga el paisatge amb una negror que no és absoluta, normalment, perquè entren punts de llum estel·lars pels descosits d’aquesta capa. Ara, després que per Nadal, amb el pas de pardal, per Any Nou, amb el pas del bou o, per exemple, per Sant Blai (3 de febrer), el pas del cavall, el dia va guanyant terreny a partir del solstici d’hivern i comença el període de sis mesos en què els que són més diürns gaudeixen més que els que són més noctàmbuls, com no fa gaire havia estat al revés. I és que la naturalesa ja ho té, això: reparteix mig any en què el dia creix i mig any en què la que creix és la nit. Equilibri natural. Potser si escoltéssim més els missatges que ens venen d’aquest món natural i no tant del món tecnològic o virtual al quals estem abocats tots, ens aniria més bé, no només de salut, que és una evidència, sinó també de benestar general i emocional. Potser necessitem veure i contemplar més sortides o postes de sol, o totes dues alhora, i menys aplicacions del telèfon mòbil que intenten, però no aconsegueixen, donar-nos el mateix; la informació ens la poden donar i molt més acurada i detallada, però és freda i sense cap estímul sensorial. No hi ha res més natural que la naturalesa!

És espectacular asseure's a contemplar com va desapareixent la foscor i aquesta va cedint terreny al sol

El millor moment del dia