El mite
De la gesta de Pere Casacuberta, campió del món júnior de cros l’any 1984 a Nova Jersey, ja s’ha explicat tot. Que si va fer la proesa de guanyar els etíops, que si va ser l’esportista més famós de Catalunya, que si una dona americana que estava forrada el volia casar amb la seva filla… I així fins que un desgraciat accident laboral li va truncar la carrera esportiva. Aquesta història s’explica al documental Pere Casacuberta, esprint trencat (s’estrena dilluns, 6 d’abril, a les 21.30h, a EL 9 TV), coproduït per EL 9 TV, La Xarxa, RTVE i 3Cat. Divendres passat se’n va fer una preestrena a la sala gran del Multicines Sucre de Vic amb 400 espectadors i, com que no hi va cabre tothom, l’endemà, dissabte, es va haver de repetir la projecció al teatre de Gurb. A l’ambient, una pregunta: si està tot explicat, que ho està, per què genera aquest interès?
Perquè és una història al revés. Les històries d’esportistes solen ser d’èxit. Van de menys a més. Gent humil que un dia són estrelles. La de Casacuberta, en canvi, va en sentit invers. Parteix de l’èxit: amb 17 anys un nano de pagès il·lusionat per viatjar als EUA es proclama campió del món contra pronòstic, el bategen com el kenyà blanc –des d’aleshores tots els guanyadors han estat africans– i comença a desfilar per platós de televisió, estudis de ràdio i fins i tot revistes del cor. Es converteix en una celebrity. L’entrevista d’Àngel Casas al programa Àngel Casas Show és antològica. Sedueix l’audiència i fins i tot el presentador. Casacuberta esdevé l’hereu de Catalunya.
Cal tenir en compte el moment històric. A principis dels anys vuitanta, hi havia hagut pocs èxits mundials d’esportistes catalans i espanyols. Aquell mateix any, el 1984, es van fer els Jocs Olímpics de Los Angeles. El càntabre José Manuel Abascal va guanyar-hi la medalla de bronze als 1.500 i la selecció espanyola de bàsquet, la de plata. El triomf de Casacuberta, però, va ser uns mesos abans. TV3 i Catalunya Ràdio, que havien nascut l’any anterior, necessitaven herois. Van contribuir a inflar-lo. EL 9 NOU, també. Va passar d’avui per demà de l’anonimat a la fama. Fins que l’accident va frenar-lo en sec. Gairebé tothom el va oblidar. Tot i que va tornar a la competició, ja no va ser el mateix. L’estrella es va apagar. Va desaparèixer de les portades.
Per això, el documental Pere Casacuberta, esprint trencat, dirigit per Martí Roviró i Jordi Morató, no vol ser un homenatge, sinó una manera de passar comptes. L’anàlisi no es podia fer d’immediat. El temps dona perspectiva per fer-se preguntes. Com s’administra la fama, la importància dels referents –tothom parla meravelles de Pep Vilà, que a més d’entrenador exercia de pare esportiu– o quines eren les polítiques esportives. El seu èxit segurament va arribar abans d’hora. El CAR de Sant Cugat va néixer el 1987 i els Jocs de Barcelona no van ser fins al 1992. La sort no existeix. Només hi ha bona sort i mala sort. Quan la moneda va anar a l’aire va sortir creu.
Però el més sorprenent és que, quatre dècades després, la llegenda continua. Periodistes amb trajectòria i bregats en mundials i jocs olímpics com Jordi Basté, Ramon Besa o Dani Martí, que aporten el seu testimoni al documental, o d’altres com Santi Carreras o Pere Artigas, que van ser presents a la preestrena, quan se’ls esmenta el nom de Casacuberta es quadren. Per què? Pel que va fer i potser, també, perquè és com és. Per la carretera de la vida, la majoria circulem pel carril de la dreta, però ell sovint ho fa per l’esquerra. Si hi ha línia contínua, avança. Si hi ha un stop, no s’atura. Però si el semàfor és verd, potser es para. És a dir, les normes no encaixen amb la seva personalitat. Això sovint pot generar problemes, però, alhora, explica la seva grandesa. Si fos un més del ramat, ningú el recordaria. En un món d’iguals ser diferent és un valor. Sembla dur, però és sensible. Explica que no pateix per ell, sinó pels altres i confessa que si no hagués estat pels seus pares potser ja no seria en aquest món. Escoltant-lo recupero una entrevista al programa Fins a la cuina d’EL 9 TV quan, en demanar-li pels pares, va dir que els trobava a faltar i que li hauria agradat dir-los en vida que els estimava. Un exemple de com ens costa expressar emocions. Per això, al final de la projecció de divendres i amb tota la sala aplaudint-lo, va aixecar-se per donar les gràcies i, potser per driblar l’emoció, va dir que el pròxim documental sobre ell es podria fer quan el portin a la residència. L’humor sempre és una coartada per sortir del pas. No caldrà fer-ne un altre, de documental. Però aquest era necessari. Perquè contribueix a posar els fets en context. El temps sempre dona context. El context sempre atorga sentit. I amb temps i context, la llegenda pren sentit. El mite Casacuberta continua viu.