A vegades la vida és bellíssima però nosaltres, babaus, estem mirant cap a un altre cantó

Sortia de deixar els meus fills a l’institut una mica més tard del que tocaria, que els matins costen o nosaltres som una mica massa impresentables. L’Institut Giola de Llinars del Vallès. Aquest article no va sobre l’institut dels meus fills ni sobre les dificultats que passen els centres públics d’alta problemàtica i gran capacitat ni sobre els professors vocacionals, les ràtios, la selectivitat i el seu sentit, les notes de tall, la merda punxada en un pal que és l’ESO i tantes coses que podríem dir sobre l’educació pública a Catalunya, però em queda pendent un article sobre això perquè déu-n’hi-do. El cas és que en deixar-los, el cel estava espectacularment bonic. Deixava sense alè, us ho dic de veritat: la composició de núvols grisos escampats, alguns més blancs, d’altres més negres, tacats per un vermell inflamat que els donava volum i vida i cos i una sensació de perill i de calma alhora. Eren tan absolutament bonics que m’he vist obligada a aturar el cotxe, parar, baixar, observar-los i després, pensant a immortalitzar-ne la bellesa, fer-hi una fotografia. Mentre he estat així aturada, res, un parell de minuts, alguns cotxes han passat prop d’on era jo i m’han mirat els seus conductors amb cara sorpresa. Què hi fa, aquesta sonada, aquí, a tocar del cotxe, mirant el cel? Doncs exactament això: mirar el cel. Mentre em miraven a mi, atònits, es perdien l’espectacle a l’altre costat, que s’extingia. Perquè sí, oh, i tant, ha sigut un moment de bellesa màxima però efímera. Ha durat segons. El vermell ha perdut potència i ha esdevingut un rosa fluix i els núvols grisos, ja tots blancs, han perdut la feresa i l’elegància i el cel ha quedat encoixinat, sí, ple d’un ramat blanc, anodí, normal, que ja no recordava la seva esplendorosa bellesa. He pensat aleshores mentre tornava al cotxe que cal estar atents al moment precís, que sovint la vida et regala aquests moments increïblement bells, satisfactoris i personals i que si no hi estàs atent, no els valores, els perds, els confons amb les coses normals i et passen desapercebuts. A vegades la vida és bellíssima, però nosaltres, babaus, estem mirant cap a un altre cantó. I la vida va fent, imparable, generant moments d’extrema bellesa i penso que nosaltres, atrafegats, atabalats, ocupats, amb els ulls als mòbils, preocupats per mil coses (el preu de la cistella de la compra i les factures, la salut, els pares que es fan grans, els fills i les seves mil coses, les guerres a tot arreu, la por de morir-nos, la feina i sí, és clar, també, l’educació pública d’aquest país) no hi prestem prou atenció.El moment precís és breu, però existeix i, d’un moment bellíssim, se’n pot viure gairebé tota la vida.