El món d’abans no tornarà però tenim l’oportunitat de fer-lo millor
Estem vivint una crisi diferent a totes les que recordem. Les causes, la intensitat, la velocitat, les conseqüències, ens ho demostren. Es tracta d’una crisi sanitària amb centenars de milers de morts a tot el món, i més d’onze mil set-cents només a Catalunya. I aquesta és la cara més greu d’aquesta situació, el dolor de moltes persones i famílies.
La crisi sanitària ha ocasionat també una crisi amb greus conseqüències socials i econòmiques i, si no hi posem remei des dels governs, pot arribar a convertir-se en una greu crisi humanitària. La Covid-19 ens ha fet sentir febles perquè hem descobert que no estàvem preparats per afrontar aquesta pandèmia.
L’economia també ha hagut de confinar-se. Milers de treballadors patint un ERTO, i amb la incertesa d’en quines condicions podran tornar a la feina. Milers d’autònoms aturats sense res per facturar. Milers de famílies que de cop i volta veuen disminuir els seus ingressos i tenen problemes per pagar el lloguer. I milers de ciutadanes i ciutadans que ahir tenien la seva feina, i avui han de fer cua per rebre aliments.
Fa uns dies la Comissió Europea deia a l’Estat espanyol que ha de gastar més per protegir l’ocupació i la inversió. Ha de fer arribar liquiditat a les empreses i ajuts a les famílies i treballadors. Seran moltes les empreses que no podran tornar a aixecar la persiana. I molts els comerços que mai més obriran, especialment els d’hostaleria i restauració.
És imprescindible protegir l’economia productiva i reforçar el teixit industrial, detectant aquells sectors tractors que millor ajudin a la recuperació econòmica. I hem de fer-ho amb lideratges potents i teixint aliances.
I és per això que hem d’actuar ràpid i de forma contundent. Perquè cada dia que passa és un dia més que fem tard. Ara és el moment de rescatar la ciutadania, ara és el moment de rescatar els autònoms i les pimes, i de rescatar els llocs de treball.
Amb aquesta voluntat neix el Pla de Xoc de 100 milions d’euros que impulsem des de la Diputació de Barcelona, i que se suma a les moltíssimes actuacions que lideren els ajuntaments i el govern de la Generalitat.
Perquè això encara no ha acabat. Tot serà provisional mentre no siguem capaços de trobar el tractament o la vacuna. Hi ha qui parla d’una nova normalitat, però això només és un eufemisme de l’anormalitat que hem de viure.
El món d’abans és possible que no torni, però és a les nostres mans fer un món millor. Crec que hi ha molts camps on podem progressar i evolucionar. I ho hem de fer conscients que aquesta crisi ha comportat també un canvi de paradigma en molts àmbits.
Sempre he dit que no hi ha cohesió social sense cohesió territorial. Aquesta és una preocupació que ens ha ocupat i preocupat sempre, on la gran ciutat, la metròpoli, era més atractiva que els pobles o les comarques.
I això la Covid ens ho ha canviat. Avui Barcelona és a la fase zero (o zero i mig) mentre que Osona som a la fase 1 del desescalament. I segur que són moltes les persones que avui han valorat molt viure a la nostra comarca en comptes de viure a la gran ciutat. Aprofitem aquesta oportunitat i dotem d’eines i serveis el territori per tal que sigui tan o més atractiu que la ciutat.
Imagineu aquesta crisi als anys 80 o 90, quan internet funcionava amb el vell mòdem? Aquesta crisi hauria estat molt més complexa. Però ara ens deixa dues grans lliçons i una conseqüència.
La primera lliçó és que es pot treballar des de casa i que per fer una reunió ja no cal agafar l’AVE per anar a Madrid. N’hi ha prou de connectar-se. En aquests dos mesos d’estat d’alarma hem donat la més gran empenta al teletreball que mai hauríem imaginat. I ha vingut per quedar-se.
La segona lliçó és que la formació és vital sempre, i ha de ser possible a tot arreu i durant tota la vida. Sempre hem d’estar oberts a nous coneixements i noves eines, i en aquest sentit la formació en línia ha guanyat molt en protagonisme. Aprofitem-ho.
La conclusió d’aquestes dues lliçons és que si fins ara s’havia parlat de pobresa energètica, ara està ben clar que hem de lluitar també per erradicar la pobresa digital. L’accés a dades no és un subministrament més, sinó que esdevé la base d’una societat més equitativa, amb igualtat d’oportunitats. Avui internet no és un subministrament més, sinó que és un servei essencial i des de l’administració i els governs hem d’assegurar el lliure accés per a tothom.
També ha canviat totalment la nostra relació amb l’administració. S’han acabat les cues i les finestretes, i hem optat per un contacte digital que ha de ser cert i segur. I aquí totes les administracions locals haurem de canviar també la forma de prestar serveis i de relacionar-nos amb la ciutadania.
I si algun col·lectiu ha donat el millor en aquesta crisi, és el personal sanitari. I els hem d’estar eternament agraïts com a societat. Metges i infermers han respost amb una dedicació absoluta, com sempre. Però també amb la capacitat de repensar i reinventar que justament necessitarem per sortir-nos-en.
Han estat capaços de triplicar el nombre d’unitats de cures intensives per poder atendre els pacients més afectats per aquest virus i, alhora, han integrat plenament les videoconferències amb els pacients en l’atenció primària, per evitar desplaçaments als centres de salut. Dos exemples ben clars de com reinventar-nos per ser millors.
En definitiva, estem vivint una crisi increïblement dura i inesperada. Però podem queixar-nos i lamentar-nos, o podem treballar i aprofitar l’oportunitat de contribuir a construir un món millor.