Som en funció de qui van ser els nostres avis. Les seves decisions, les seves oportunitats, els seus èxits o limitacions també han marcat el camí de les nostres vides

Quan intentem explicar-nos a nosaltres mateixos o als altres qui som, moltes vegades hem de parlar dels nostres avis. Jo, per exemple, si vaig al principi, potser començaria dient que soc filla de l’Establiment, una casa antiga anomenada així perquè, efectivament, era l’únic establiment del poble. Em sento identificada amb la figura de filla de botiguers, tot i que molta gent del meu entorn actual no en tingui ni idea; jo a dins sempre hi porto aquella nena que ja despatxava rere el taulell amb 10 o 12 anys. Som en funció de qui van ser els nostres avis. Les seves decisions, les seves oportunitats, els seus èxits o limitacions també han marcat el camí de les nostres vides. Eren pagesos o paletes? Van emigrar per guanyar-se la vida o es van quedar? Van militar, van ser viudes, van abaixar el cap, van alçar el braç, van anar a la universitat, anaven al teatre? Si ho pensem bé, és gairebé tràgic que el món dels avis sigui tan, tan llunyà al dels seus nets que fins i tot sembla literalment un altre planeta quan, al mateix temps, els nets poden estar vinculats socialment i emocionalment als avis d’una manera profunda i intensa. Penso en La tercera fuga, l’obra de Victoria Szpunberg que es pot veure al Teatre Nacional. L’autora explica la seva identitat mestissa i ho fa remuntant-se a un avi jueu nascut a l’actual Ucraïna que, fugint dels pogroms dels anys 20, s’embarca rumb a l’Argentina. El net en marxarà al cap de mig segle en direcció a Barcelona per escapar de la dictadura de Videla. Avi i net no parlen ni tan sols la mateixa llengua, el trencament no pot ser més evident, però no hi ha dubte que són dues vides i dos destins entrellaçats. Penso també en aquell avi de la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón, un home que ha perdut la parla perquè, fora de les parets de paper pintat de la masia, va perdent tot el seu món. Quin món més miserable, el que expulsa els avis o els tracta com a analfabets o sobrers. Quina llàstima veure que envien una boina a espavilar-se amb el caixer automàtic o quan unes ulleres de cul de got caminen de bracet d’algú amb qui amb prou feines es poden comunicar. El record i la memòria ens constitueixen, ens acompanyen i ens diuen qui som, com a persones i com a societat. Els lligams amb el passat ens defineixen i, de vegades, fins i tot ens permetrien fer justícia. Ara bé, ens hem d’entretenir a voler saber d’on venim, qui són els nostres. Com diu el poeta Mario Obrero, els reis i els rics ho tenen més fàcil: ells saben qui eren els seus avantpassats perquè els tenen pintats. La resta ho hem de preguntar als avis, buscar als arxius, investigar els dietaris, llegir llibres d’història. “L’herència dels pobres són les paraules”, escriu Obrero.

Som en funció de qui van ser els nostres avis. Les seves decisions, les seves oportunitats, els seus èxits o limitacions també han marcat el camí de les nostres vides

El món dels avis, el nostre món