Aquest món rural s’ha de poder guanyar la vida, lluitant contra competències a escala mundial com els tractes de la UE amb Mercosur o el Marroc

Uns breus apunts d’una compareixença al Parlament de Catalunya sobre la dinamització econòmica i social del món rural. Com a introducció, hem de tenir clar que el que era possible lustres enrere avui dia no ho seria. Per exemple, el potent sector del tèxtil català es va servir de les energies barates que ens dispensaren, més que els cabals a voltes minsos, els desnivells abruptes dels rius Ter i Llobregat. Creu algú que avui serien possibles autoritzacions de construir rescloses per deturar l’aigua, canals per dirigir-la cap a un salt amb unes turbines connectades a unes fàbriques properes, algunes construïdes al mig del no-res? Com sabem, en certs indrets, les colònies es construïen on hi havia desnivell però no població. En aquestes colònies els treballadors s’importaren via immigració sobretot del sud d’Espanya, on el camp no els donava per sobreviure. Ara suara només les normatives que ha d’implementar l’Agència Catalana de l’Aigua posen impediments rellevants a certes activitats i també als allotjaments prop de les lleres. Gran contrast amb el que era permès i preuat només 150 anys enrere. Probablement la construcció dels pantans de Sau i Susqueda, que ens proporcionen electricitat i aigua sobretot a la concentració del Barcelonès, no seria possible. La destrucció d’hàbitats, d’antics pobles mil·lenaris i tot l’enrenou mediambiental, lògic avui dia, patiria unes ferotges oposicions que deixarien en anècdotes campanyes modernes que habitualment s’oposen a quasi tot, siguin parcs eòlics, fotovoltaics, noves comunicacions i quasi qualsevol cosa que es cregui que alteri el medi natural, oblidant que la seva major alteració a escala mundial la provoca el fet que l’any 1900 n’érem 1.600 milions a la Terra i avui dia anem per sobre dels 8.000 i tots amb grans necessitats d’habitatges i de nutrició, amb les conseqüents evacuacions humanes i dels animals que alimenten la majoria de carnívors que som i un llarg etcètera de noves agressions a la natura. Ha de ser important distingir entre agressions permanents al medi ambient i les reversibles, és a dir les que la natura en pocs decennis pot retornar a l’ambient primigeni. No són reversibles agressions que canvien el paisatge com les de la muntanya escapçada a Montcada per fer ciment, ni les de les pedreres, però tots coincidirem que els 214.000 habitatges necessaris en cinc anys per apaivagar els efectes de passar del som 6 milions a l’ara ja som més de 8,3 milions s’han de construir amb aquests materials. En canvi pagesos que han tallat o pasturat regularment els boscos amb ramats veuen que si estan pocs anys sense interactuar-hi, arbres i sotabosc tornen a envair l’espai fins a fer-lo intransitable i perillós pels incendis forestals. Incendis més freqüents que abans agreujats tant pel canvi climàtic com per la gran mobilitat dels humans cap a entorns rurals. Desplaçaments i interaccions desconegudes fins fa poques dècades, com també propiciats per l’abandonament del camp cap a les grans ciutats dels seus antics pobladors, que no veien la forma de guanyar-se la vida mínimament. I abandonar la llar on s’ha nascut i han viscut generacions familiars és un drama individual i un fracàs col·lectiu. Ara es tracta de propiciar el retorn de poblament als nostres paratges rurals i ancorar-hi els que encara hi romanen. Van en direccions oposades totalment aquest creixement forestal incontrolable i el despoblament rural. Per tant, va en la bona direcció política intentar simplificar les normatives que aturin aquest despoblament del camp català. Per això, aquest món rural s’ha de poder guanyar la vida, lluitant contra competències a escala mundial com els tractes de la UE amb Mercosur o el Marroc que ens poden inundar de productes a menor cost de producció malgrat els greuges ambientals del seu transport fins a les lleixes dels supermercats, però sense haver de lluitar com fins ara també contra una burocràcia que els ofega i sols els atorga inseguretat jurídica. Només un exemple, amb dades del Banc d’Espanya, la mitjana de regulacions sectorials totals per any dels darrers 25 anys mostra 1.300 regulacions en agricultura i ramaderia, davant de menys d’un centenar en sectors com el químic, el petroli o el plàstic. Greuges per al camp, quan aquestes activitats darreres es concentren en grans empreses, amb consells d’administració farcits d’exministres, empreses que podrien atendre obligacions burocràtiques molt més fàcilment que els pagesos i ramaders dispersos per les nostres contrades. Si el que mengem és necessari que sigui obligadament regulable i controlable, també ho deurien ser els plàstics i els químics que ens envolten. Per tant, els parlamentaris han de legislar en tot el que interacciona amb el camp català amb aquestes perspectives, sense oblidar-ne d’altres. Cabdal ho és que el camp català, els seus pagesos i ramaders són el principal i esperem que no el darrer reducte resistencial del català. En el camp català, a l’inrevés de la tendència de les nostres ciutats, es parla català i prou. Si necessita treballadors immigrants, aquests s’integren fàcilment a la nostra parla, cosa que no passa en les mateixes proporcions en les concentracions urbanes, on el castellà en va esgarrapant terreny. I on només, i si ens deixen els jutjats, una escolarització en català hi pot donar el tomb a mitjà termini. A curt, si el camp català es torna a guanyar la vida, el català preservarà. Fins aquí copsi el lector que no es demanen ajudes directes per al món rural català, només molta menys burocràcia i regulacions més d’acord amb les seves necessitats, que han de ser dictades no des de despatxos i visions de grans ciutats com Barcelona, ans basades en les pròpies experiències rurals, com es pretén fer. En una segona part, es pot seguir parlant de la dinamització econòmica i social del món rural català.

Aquest món rural s’ha de poder guanyar la vida, lluitant contra competències a escala mundial com els tractes de la UE amb Mercosur o el Marroc

El món rural al Parlament