Donaria per una sèrie de Netflix
El millor guió de ficció sovint és la pròpia realitat. Que tres encaputxats armats amb un revòlver vulguin assaltar una nau amb marihuana a Calldetenes, s’equivoquin d’adreça i entrin per error a la nau del costat al crit de “todos al suelo” davant la perplexitat, i el corresponent ensurt, de les dues administratives que hi treballaven gairebé sembla un acudit. El fet, explicat amb detall per Carles Fiter a l’edició de divendres d’EL 9 NOU, donaria per un guió d’una pel·lícula de Torrente. I és que les casualitats, les confusions, els descuits, els imprevistos i els malentesos a vegades provoquen conseqüències surrealistes.
Com la vegada que un veí de Tona va anar a robar en una empresa dels Hostalets de Balenyà. Li semblava que ho havia fet impecable, perquè va tenir cura de no deixar empremtes, però durant l’operació li va caure el DNI. No va deixar marques, però va deixar rastre: la foto, l’adreça i la data de naixement. A la policia no li va costar detenir-lo. Són episodis reals que podrien ser de ficció. L’escriptor Jordi Puntí, a propòsit de la publicació de Confeti, una novel·la basada en la vida del polifacètic Xavier Cugat, explica que en la biografia de Cugat hi ha moments que són molt literaris perquè semblen ficció.
I és que la ficció potser és com una màquina del temps: un mecanisme per viatjar al passat i imaginar-se el futur. La idea, més ben expressada, és de Clara Sánchez, una escriptora que pensa i fa pensar. I és que el futur, com que ningú sap com serà, tothom se’l pot imaginar com vulgui. Per això està xupat parlar-ne. Ningú el pot discutir. El passat, en canvi, és diferent. Sempre hi ha qui tindrà més memòria, qui ho haurà viscut diferent o qui en tindrà un altre punt de vista. Però que tot pot ser veritat o mentida en funció del color del cristall amb què es mira -un mantra nascut d’un poema de Ramon de Campoamor- és mentida. De veritat només n’hi ha una: els fets.
I els fets, a vegades, són increïbles. Com si fos una peli de polis i lladres, una vegada a Manlleu van robar en una entitat d’assegurances. Els lladres es van posar en contacte amb l’amo per provar de revendre-li el material sostret. Pagant, ho recuperaria. Fàcil. L’amo va denunciar-ho a la Policia Local i els municipals van idear un pla pel·liculero. Més o menys anava així: els diria que entesos, fixarien un dia i un lloc per trobar-se, ell els donaria els diners i els lladres li tornarien el material. I tothom content. Però, per enganxar-los in fraganti, a la cita no s’hi va presentar sol. Hi va anar amb un municipal amagat… al maleter. Sembla increïble, però és real. Com que ja en fa molts anys estaria bé que algun dia el municipal, que segur que se’n recorda, ho expliqués. Potser no dona per una sèrie de Netflix, però per un reportatge a EL 9 NOU segur que sí. I es confirmaria que la realitat en el fons és una pel·lícula perfecta perquè cada dia ens dona nous arguments. I bons.