Imaginem una societat que posi al centre la vida en lloc de la guerra, que valori el gestar, el parir, el cuidar, el tenir cura. Jo ho provaria. No pot ser que sigui pitjor que ara

M’he llegit un llibre que us recomano moltíssim. Es diu El país de las mujeres, de l’editorial Belacqua. L’escriptora és la nicaragüenca, afincada a Madrid, Gioconda Belli. Del 2010. És una novel·la que, si bé no és perfecta –ja ho sabem que res no ho és–, és suggeridora i obre les portes d’una utopia possible i qui sap si necessària. A la novel·la, en un país imaginari, un partit exclusivament format per dones arriba al poder amb el missatge clar que als països cal cuidar-los tan bé com a les famílies i que les dones, d’això, en saben i els homes, en sabran. La idea, tot i que pugui sonar un punt rogallosa i masclista –per allò que cuiden les dones i és el que saben fer bé–, és una manera senzilla d’explicar una política de dones feta per dones. I sí, també de dones en el sentit “distinció dels gèneres” del terme, de dones en el sentit emocional, de cura i de llar, de dones sota els paraigües dels rols i els tòpics… dones que volen fer les coses realment diferent, que volen potenciar tot això que tòpicament les defineix i fer-ne bandera. Al llibre, els violadors són tatuats amb una V al front i exhibits públicament; als barris hi ha menjadors i guarderies comunitàries; els presos netegen els carrers i totes les persones funcionàries, polítiques i amb un càrrec a l’administració són dones. Totes. A casa es queden els homes, a maternar i a cuidar la llar. La metàfora i la reivindicació estan servides. A més, amb humor, amb alegria, amb ganes de provocar més un somriure que no pas una crítica rabiosa, i sempre des del respecte i els fets. Com si no fos cert que la violència i la corrupció i el masclisme imperen en la política actual i no valgués la pena canviar-ho. N’hem llegit moltes, de novel·les de ciència-ficció, i aquesta no ho sembla. Sembla més aviat un passeig per totes les coses de la nostra vida quotidiana vistes des d’una manera més humana, més pura, més igualitària i, aquí sí, la bandera del feminisme més ampli oneja tranquil·la: imaginem una societat que posés al centre la vida en lloc de la guerra, que valorés el gestar, el parir, el cuidar, el tenir cura. Imaginem que es pogués fer les coses de manera diferent. Jo, com a mínim, ho provaria. Una temporada, i a veure què passa. No pot ser que sigui pitjor que ara.

Imaginem una societat que posi al centre la vida en lloc de la guerra, que valori el gestar, el parir, el cuidar, el tenir cura. Jo ho provaria. No pot ser que sigui pitjor que ara

El país de les dones