La genialitat dels arquitectes es manifestà en la construcció unitària de tres volums: el pòrtic, entremig un edifici rectangular d’entrada amb escales laterals per pujar a les estances superiors i la rotonda, una paret circular de sis metres de gruix que sosté la gran cúpula semiesfèrica

Aquell dia a Roma vaig comprendre el que era la captura de la llum. Després de les minses explicacions de física rebudes en edat juvenil, o en l’adoctrinament espiritualista una mica cursi de cercar la llum, en entrar al Panteó romà, de cop, vaig captar la llum. Havia visitat el nord d’Itàlia diverses vegades sense arribar mai a Roma. Una bona colla d’amics van creure que aquesta vegada havíem d’anar-hi abans no passés la primavera i que m’acompanyarien amablement als llocs més imprescindibles. Dutxats, clenxinats i esmorzats vam sortir a caminar pels carrers tan cèntrics de la Roma oficial. “El primer lloc que visitarem serà el Panteó!”, em van dir imperativament. Santes paraules! Quin encert començar amb el Pantheon, nom grec que significa “Temple de tots els déus”. Considerant que els emperadors tenien estatus de divinitat segurament era on es trobaven identificats amb els seus col·legues, els altres déus, i més participant en les cerimònies d’adoració personal, generoses ofrenes i exaltació del seu ésser. Aquestes aparicions públiques rodejats de les escultures dels predecessors servien perquè els altres mortals visualitzessin la divinitat i immortalitat de l’emperador enmig de la magnificència del Temple de tots els déus. En terres d’Egipte milers d’homes treballaven a les quatre canteres triades per Roma esforçant-se perquè els durs blocs de granit gris, un cop polits, arribessin al riu Nil en època d’inundacions i així embarcar-los tal com volia l’emperador. Carregats als vaixells eren transportats fins al port d’Ostia, a prop de Roma. Els cilindres sense cap fissura, d’11,8 metres d’alçada i un metre de gruix, eren considerats material sagrat. Les columnes s’havien d’assentar bé i coronades amb capitells corintis de marbre blanc portat de Grècia. Dins el pòrtic hi haurien quatres columnes de marbre rosat. L’emperador Adrià reconstruiria aquest edifici gairebé en ruïnes i havent patit dos grans incendis. Ocuparia el mateix espai on el cònsol Agrippa edificà el primitiu Panteó l’any 27 aC, en temps que regnava el seu sogre, el gran emperador August. L’any 125 dC l’emperador Adrià va refer tot l’edifici conservant la inscripció que des del principi hi havia a la façana del Pòrtic: M·Agrippa·LF·Cos·Tertium·Fecit (Marc Agrippa, fill de Luci, tres vegades cònsol, va fer això), i d’aquesta manera perpetuà encara més la glòria immarcescible de l’emperador August. L’escriptora Marguerite Yourcenar va novel·lar la llarga epístola que dictà Adrià quan era a prop de la mort, on fa un resum de la tasca d’administrar un Imperi, de la responsabilitat que tenia de crear bellesa al món, com era refer el Panteó, i d’estimar les arts, les lletres i la filosofia grega de la qual era un ferm defensor. Tot això ho va recrear en el conegut llibre Les memòries d’Adrià. Segurament Yourcenar havia llegit la frase de Stendhal: “El més bell record de l’antiguitat romana és el Panteó. El temple ha petit tan poc que sembla resplendir com en aquella època.” La genialitat dels arquitectes es manifestà en la construcció unitària de tres volums: el pòrtic, entremig un edifici rectangular d’entrada amb escales laterals per pujar a les estances superiors i la rotonda, una paret circular de sis metres de gruix que sosté la gran cúpula semiesfèrica. Tot era recobert amb els millors marbres i bronzes i la cúpula feta de cassetons (capsa, calaix o arca) de formigó. En principi la barreja havia de ser molt compacta i alleugerir-se fins que a dalt de tot la barreja amb pedra tosca fos poc pesant. La innovació i el concepte d’aquesta construcció s’ha reproduït a tot el món en diferents èpoques, formes i estils, des de la impressionant cúpula de Florència, la de Sant Pere del Vaticà, o al Capitoli dels Estats Units i arreu en una infinitat d’edificis singulars. Segurament al bon estat de conservació del Temple de tots els déus hi va contribuir la cessió del Panteó als cristians l’any 608, amb el nom de Santa Maria dels Màrtirs. Més de mil anys després, el 1626, el papa Urbà VIII va ordenar requisar el bronze del Panteó per fer-ne 80 canons i així protegir el Castell de Sant Angelo. Una altra part del bronze fou destinat al baldaquí que Bernini construïa sobre la tomba de Sant Pere. La cúpula del Temple de tots els déus capta la llum solar enmig de la foscor interior amb un òcul (un ull obert) al punt culminant de l’edifici. Un raig variable, segons la posició del sol, entra capturat i enfocant sempre alguna part del Temple. Quan plou l’aigua no arriba gairebé mai a terra, un corrent d’aire sàviament estudiat esquiva la pluja o la converteix en vapor que exhala ràpidament. És com la vida humana, “que dura un moment, com la flor del prat”, diu el llibre dels Salms.

La genialitat dels arquitectes es manifestà en la construcció unitària de tres volums: el pòrtic, entremig un edifici rectangular d’entrada amb escales laterals per pujar a les estances superiors i la rotonda, una paret circular de sis metres de gruix que sosté la gran cúpula semiesfèrica

El Panteó de Roma