A vegades toca viure sense dir res i amb la boca oberta una jornada que passa a formar part de la història de Catalunya, i que serveix per recordar el potencial real que tenim

El papa Lleó XIV ha acabat la seva visita a la ciutat de Barcelona, amb la benedicció a la torre de Jesús de la Sagrada Família, en un acte que va anar molt més enllà de la simple litúrgia, si no que es va convertir en una presentació de la torre al món en un espectacle de reivindicació de la figura del Gaudí que costarà d’oblidar.

Tot i el que es va viure a la Sagrada Família, la visita del papa a Catalunya va estar carregada de moments per la història i també profunds debats que caldrà atendre, encara que també serà difícil no fer comparacions amb la seva visita a Madrid, ja que els actes del pontífex han deixat entreveure dues realitats molt diferents que exemplifiquen dues maneres de fer que no tenen res a veure.

D’entrada, la visita del Sant Pare a Catalunya ha deixat una primera conclusió, la dels milers de fidels que no s’han volgut perdre aquest moment, omplint carrers, places i fins i tot, l’estadi olímpic, on ja aquí s’anticipava que el nostre país estava a punt de tornar a treure el millor de si mateix, amb els castellers, el virolai i Sergio Dalma entonant el seu famós ‘em dones força’, un primer plat que ens preparava per al que estava a punt de venir.

Ja aquí, els actes de Barcelona distaven molt dels viscuts a Madrid, ja que estaven molt més centrats en la part tradicional i també una litúrgia típica, però moderna, incorporant elements contemporanis que s’han introduït en l’imaginari col·lectiu i ja formen part de moments importants pels catalans com és la Marató, lluny del folklore i l’allau de vips sense sentit que havíem vist al centre de l’estat.

La visita del papa a Montserrat era un dels plats forts, amb el pontífex rendit a la verge de Montserrat o l’escolania ensenyant el món sencer del que és capaç, tot amb unes muntanyes de fons que serien patrimoni històric de la UNESCO en qualsevol altre país, amb un Lleó XIV que tancava així de la millor forma el centenari d’un dels emblemes de la catalanitat com és la moreneta i un virolai que encara avui ressona a tots els indrets.

Així i tot, el gran moment es va viure a la basílica de la Sagrada Família, segurament un temple que, pel simple fet de tenir-lo tan a prop, no som capaços d’admirar com caldria, que és una peça única plena de racons amagats perfectes, amb detalls que superen la imaginació de qualsevol, que rebia una nova visita papal després de la que ja havia fet el papa Benet XVI.

L’interior de la Sagrada Família anticipava la magnitud d’un esdeveniment que quedarà guardat a la memòria col·lectiva, amb una benedicció de la torre de Jesús que va superar totes les expectatives, amb un espectacle de llums i música en el que, tant l’escolania, com els assistents, com la Basílica, es van unir que ensenyar el món el que una ciutat com Barcelona és; la capital de Catalunya, una ciutat oberta al món, plena de cultures, que convergeixen i s’uneixen per donar el millor de si mateixos sense oblidar les tradicions i els orígens.

L’espectacle de la torre de Jesús és el resum perfecte a qui realment som, a l’orgull de veure com, una vegada més, la ciutat i el país estan a l’altura i creen un esdeveniment que perdurarà a la memòria, que recorda i molt a la sensació que guardem dels Jocs Olímpics del 92, tot això sota la mirada d’un Antoni Gaudí nostre, però internacional que mira, amb orgull i admiració, la seva obra magna, que encara no ha acabat, i tot això amb el català com a llengua majoritària dels esdeveniments papals, la llengua pròpia de la ciutat, el país i de Gaudí.

Segurament avui encara costa entendre la transcendència del moment i començaran els debats respecte a la visita del papa; sobre el cost a l’erari públic, els talls de carrers i alguna polèmica de la jornada, però la realitat és que una vegada més, Barcelona i Catalunya han ensenyat la seva millor cara al món, i ho hem fet de la forma que ens caracteritza, oberts, però recordant les tradicions, a favor de tothom i mai en contra de ningú, perquè això és el que significa la catalanitat, que representen millor que ningú, Montserrat, Gaudí i la Sagrada Família.

A vegades toca viure sense dir res i amb la boca oberta una jornada que passa a formar part de la història de Catalunya, i que serveix per recordar el potencial real que tenim i que era cert que si ens llevem ben d’hora som un país imparable, tot i que a vegades, necessitem que alguna cosa ens ho faci recordar.

Barcelona, Catalunya i també el Sant Pare han alçat la mirada i de la millor forma possible, amb un orgull que recorda a les millors ocasions, i que avui Gaudí mira a la seva obra orgullós del seu país.