La catalanor ens obliga a no fer mai el ridícul en públic, i a no tirar ni un paper a terra, tot i estar rodejats de gent que hi escup constantment i que no dubta a ridiculitzar-se de les formes més inversemblants

Una dona amb les galtes caigudes va aixecar-se com una molla de la seva cadira, i va queixar-se que no havia pogut votar en un dels punts de l’ordre del dia d’una comunitat de veïns de la Fosca, a Palamós. El gestor que portava l’assemblea va dir-li que tenia dret a veu però no a vot, perquè no està al dia dels pagaments. Portàvem gairebé tres hores d’una reunió que havia començat a les 10 del matí de dissabte passat. No puc pas dir que se m’estigués fent llarg, tot i que el temps es multiplica perquè han de traduir totes les propostes al francès, per la presència d’individus del nord. Fa molts anys Pep Terrades va acomiadar-se temporalment del periodisme en un ple de Ripoll dient als regidors que esperava tornar-los a veure en el futur, però en cap cas en una d’aquelles sessions del consistori que sovint es feien indigestes. La sobreexposició que n’he patit en el decurs de les dècades ha afavorit que fins i tot les reunions comunitàries em semblin entretingudes, ni que sigui per la manera com alguns morosos prefereixen quedar en evidència abans de mantenir la boca tancada. El desembre de 2016 una CUP que encara no havia tingut temps d’enfonsar-se en la misèria de la buidor que actualment pateix va empatar una assemblea per decidir si Artur Mas havia de ser president, a 1.515 vots. A les assemblees de la Fosca mai empatem, però de vegades els francesos es conviden a partir-se la cara a fora, com si els fes vergonya fer-ho a dins del local on fem les trobades. Al final, la sang mai arriba al mar, i això que el tenim a la vora. La catalanor ens obliga a no fer mai el ridícul en públic, i a no tirar ni un paper a terra, tot i estar rodejats de gent que hi escup constantment i que no dubta a ridiculitzar-se de les formes més inversemblants. La Federació Internacional de Patinatge va reconèixer provisionalment Catalunya com a membre de ple dret, ara fa vint anys. La nostra selecció va guanyar el campionat B a Macau, que li donava dret a participar en el Mundial absolut. Però Espanya ho va torpedinar en una assemblea celebrada a Fresno el novembre de 2004. Les pressions van afavorir una tupinada que no va impedir que el Mundial de l’agost següent el guanyés una selecció espanyola amb la insuportable cantarella de “formada íntegrament per jugadors catalans”. Si aquella situació de puteig infinit no va servir perquè un esport on els catalans som elit, i hi podem tenir una lliga pròpia infinitament millor que l’espanyola, ens reveléssim contra una federació controlada pel govern socialista que alguns catalans encara voten com si s’hagués d’acabar el món, no dubteu que res, absolutament res, ens traurà de la misèria. I és que fins i tot quan tots els vents bufen a favor fem una genuflexió, potser la posició del Lázaro de Tor, de “dimitir de Catalunya”, sigui la més encertada. Puta vida.

La catalanor ens obliga a no fer mai el ridícul en públic, i a no tirar ni un paper a terra, tot i estar rodejats de gent que hi escup constantment i que no dubta a ridiculitzar-se de les formes més inversemblants

El paradigma de l’hoquei català