Si em toqués la loteria potser no me n'aniria a viure gaire lluny del barri vell de Ripoll, un paradís entre el Ter i el Freser

Cada vegada que arribo a un ascensor i veig que hi ha algú a dins, faig veure que m’he equivocat i pujo per les escales. No és que em faci por aquest artefacte electromecànic per anar amunt i avall d’edificis. Però sí que me’n fan els humans que els utilitzen. Alguns perquè la higiene no és la principal de les seves virtuts, i tancar-se en un receptacle de dos metres quadrats no em sembla la forma més adequada d’agrair al meu nas que cada dia em permeti viure pel simple fet de respirar. D’altres perquè estan inhabilitats per mantenir una conversa on qualsevol intent d’ironia serà mal vinguda. Ja no parlem de la sàtira, el sarcasme o el cinisme. Per això és habitual un diàleg pla, sense suc ni bruc, aquell que precisament es qualifica de “conversa d’ascensor”. Les converses d’ascensor per antonomàsia són aquelles que parlen del temps que fa. Durant les últimes setmanes tots els pesats del món m’han torturat amb la calor que tenen. No vull ni imaginar-me què dirien si en lloc de viure al Prepirineu ho fessin a la Plana de Lleida o a les Terres de l’Ebre. Fa dies pensava que en cas de tocar-me la loteria –que és impossible, perquè mai en compro– potser no me n’aniria a viure gaire lluny del barri vell de Ripoll, un paradís incomprès entre el Ter i el Freser. D’acord que està decadent, i que als veïns del carrer Tallaferro els haurien de perdonar totes les contribucions i impostos ni que sigui pel pilot de gent que hi va a pixar diàriament. O que els diumenges a la tarda hi ha tan poca activitat que Enzo G. Castellari podria utilitzar-lo per enregistrar-hi l’última seqüela de les seves pel·lícules apocalíptiques, si no fos perquè ja fa 16 anys que no dirigeix. Ripoll, i per extensió el Ripollès, és un refugi climàtic en tota regla. S’hi viu prou bé per no entendre que durant la pandèmia els polítics locals no ho promocionessin com a destí ideal per jubilar-s’hi, teletreballar o simplement rascar-se la pebrotera. I que no em posin l’excusa de la fibra òptica o el 5G, perquè a hores d’ara el 99% de la gent en té prou amb aigua corrent, electricitat i l’internet més bàsic per veure Filmin. O ni això. Tot i que tenint en compte com maleeixen els residents estrangers a Barcelona, potser serà millor deixar-ho així. Cada cop que he anat de vacances ho he passat pitjor per haver d’asseure’m a tasses de vàter desconegudes o dormir a llits on ves a saber quins fluids corporals desconeguts i infectes han penetrat dins de coixins i matalassos, que no pas per utilitzar o no ascensors i haver-los de compartir amb desconeguts. Ser fill únic i carregat de manies és una mica tortuós, però té un punt de divertit. Mira, sempre podeu convidar-me a casa sense por que us embruti el lavabo. I us prometo que us puc explicar cent anècdotes insubstancials, però sense esmentar ni de lluny el temps o la puta temperatura que està fent.

Si em toqués la loteria potser no me n'aniria a viure gaire lluny del barri vell de Ripoll, un paradís entre el Ter i el Freser

El paradís incomprès