Parc Güell? No! Gaudí volia que es digués Park Güell, que anunciava millor la seva idea d’un parc urbanitzat a l’estil anglès i no una ciutat jardí italiana

L’autobús va parar a l’entrada del Park Güell de Barcelona. Amb la invasió turística, malauradament aturada per la Covid-19, havia deixat d’anar-hi feia anys. Recordo aquells matins de moltes primaveres, passejant i prenent el primer sol acollidor i quan em cansava, esbalaït, contemplava les magnífiques vistes sobre la ciutat. El parc era una mica descurat i amb racons mig abandonats. Hi havia visitants passavolants, veïns del barri de la Salut i alumnes i professorat de l’escola Baldiri Reixac, allotjada a la primitiva residència dels comtes de Güell. Moltes peces del trencadís s’havien arrencat o deteriorat i zones del parc eren envaïdes per fulles seques, brossa i vegetació descontrolada. Al passeig central s’hi caminava bé i era el lloc més cuidat, fins al dia que va explotar el fenomen Gaudí posant novament de moda el modernisme. El trànsit de visitants augmentà tant que un migdia qualsevol semblava la rambla de Canaletes. I l’èxit esclatant de la Barcelona Olímpica de 1992. La relació entre Eusebi Güell, un ric empresari industrial i un polític casat amb la filla gran del marquès de Comillas, i Antoni Gaudí va començar per atzar a l’Exposició Universal de París el 1878. Eusebi Güell visitava l’estand del seu amic Esteve Comella, comerciant de guants, i immediatament quedà enamorat d’una vitrina-aparador que servia per a l’exhibició de la guanteria. “Qui t’ho ha fet això?”. I li respongué que coneixia un jove arquitecte català que es deia Antoni Gaudí, molt imaginatiu i impulsor del moviment modernista. Eusebi Güell cercava un arquitecte innovador i va intuir que Gaudí podria ser l’home, i demanà conèixer-lo com més aviat millor. La nova burgesia necessitava construir edificis i espais emblemàtics que aportessin progrés i prestigi social a la família i a la ciutat. Va fer mil preguntes a Gaudí pregant-li que l’introduís als conceptes de l’arquitectura modernista, el sentit i la utilitat. Les explicacions el van entusiasmar i immediatament li encarregà el projecte d’un habitatge a Barcelona que es diria Palau Güell, a prop de la Rambla, un celler vinícola i una església per als treballadors de la seva indústria a la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló. Encàrrecs importants, amb pressupostos garantits, i concedint-li una llibertat absoluta en la seva creativitat. Parc Güell? No! Gaudí volia que es digués Park Güell, que anunciava millor la seva idea d’un parc urbanitzat a l’estil anglès i no una ciutat jardí italiana. El terreny era de 17,18 hectàrees en declivi a la Muntanya Pelada, a prop del Carmel. Un recés de pau amb un clima fresc a l’estiu i una vista espectacular sobre la ciutat i la mar Mediterrània. S’hi construirien 60 cases o xalets en unes parcel·les triangulars integrades a la natura i envoltades de camins, ponts, torrents, marges i columnes de pedres diverses que semblarien arbres, palmeres inclinades, estalactites i coves naturals, i tot envoltat d’un mur exterior obert a l’entrada principal, on hi hauria la casa del guarda dissenyada per Gaudí i el ferro forjat obra dels germans Badia. La preparació del terreny va començar el 1900 i la gestió es faria sota unes normes estrictes i tots els propietaris formarien la comunitat. Els espais privats inviolables, i una zona dedicada a la vida social amb trobades catalanistes, mítings polítics, aplecs de sardanes i celebracions lúdiques. En una rajola de l’any 1907, el pintor Ramon Casas hi dibuixà una caricatura de tres personatges amb el lema: “Van a fer una costellada a la Muntanya Pelada”, futur Park Güell. Els graons de l’entrada principal estan disposats simètricament al voltant de l’escultura de la Salamandra alquímica, que simbolitza el foc. La immensa plaça encerclada per un fastuós banc que és un serpent de cent cinquanta metres de llargària i format per petites peces de trencadís de ceràmica i vidre, obra de l’arquitecte Jujol. Sota la gran plaça hi ha la sala hipòstila sostinguda per 86 columnes inclinades i un sostre celestial amb cercles de trencadís. El Park Güell creà una gran expectació, però alhora fou un fracàs al no atreure rics propietaris que hi volguessin viure. La burgesia preferia indrets com l’avinguda de Pedralbes o del Tibidabo (actual Dr. Andreu), on construir-hi els seus fastuosos palauets neoclàssics. Al Park sols s’hi va fer la mansió dels Güell i una altra casa en la qual hi acabà residint Gaudí. Finalment l’Ajuntament de Barcelona adquirí el Park l’any 1922. Abans el rei Alfons XIII havia concedit a Eusebi Güell el títol de comte i en morir i en agraïment la família va regalar a la monarquia el Palau de Pedralbes, ara propietat municipal. L’actual Park Güell és un recinte monumental ben conservat, restaurat amb cura, una vegetació esplèndida i en constant reinterpretació i un referent mundial de Gaudí i Barcelona. La Unesco l’any 1984 ja havia declarat el Park Güell Patrimoni de la Humanitat.

Parc Güell? No! Gaudí volia que es digués Park Güell, que anunciava millor la seva idea d’un parc urbanitzat a l’estil anglès i no una ciutat jardí italiana

El Park Güell d’Antoni Gaudí