En Jaume, l’ànima, l’havia convertit en molt més: era un centre de resistència antifranquista, santuari del Barça i, sobretot, la segona casa de molts

Que el Parra era un bar és una mentida. El Parra era molt més que un bar: havia estat un focus de resistència antifranquista, el santuari del Barça, el punt de trobada dels pagesos, la seu del club d’escacs, un espai de tertúlia, un lloc on jugar a cartes –i també fer alguna timba d’amagat amb calé llarg, diguem-ho tot–, però, sobretot, era la segona casa de molts. Aquest fet explica que siguin multitud els qui avui sentin la defunció de Jaume Parramon, l’ànima d’aquest històric establiment clausurat l’any 2011, com si fos la d’algú de la pròpia família.I això no passa perquè sí. És el resultat de la feina de molts anys. En Jaume darrere la barra era com el xirimiri quan plou. Et sembla que no et mulles i quan te n’adones vas xop. La seva personalitat, com el xirimiri, impregnava. Era un home que captivava. Perquè tenia criteri, esperit de servei i sabia escoltar. Sempre sabia més del que explicava. Aquestes persones, les que saben més del que expliquen i no expliquen tot el que saben, són les interessants. Les autèntiques.Per això la seva pèrdua ha estat tan comentada. No és només perquè fos molt conegut, que ho era –feia 15 anys que cada dilluns sortia a la tertúlia futbolera d’EL 9 TV–, sinó perquè molta gent sent que amb la seva defunció se’n va algú de casa. Si no, com s’explica que a Manlleu durant anys la gent marxés de vacances a qualsevol lloc del món i a la tornada, a més de portar un imant per a la nevera de la sogra o un clauer de compromís per als cunyats, també tornés amb una gerra de cervesa per al Parra? Com s’explica això? Perquè era més que un bar. Aquella col·lecció de gerres escrupolosament exposades a les prestatgeries explicaven una història. La història d’un lloc que transcendia.I és que al Parra tothom n’hi té una, d’història. Jo, també. El dia que ens vam casar, entre la missa i el tec, amb l’Ester vestida de núvia vam anar al Parra. Perquè el bar era una metàfora de la vida quotidiana. Un exemple: en Jordi Puntí, reputat escriptor, recorda que d’adolescent, quan a l’estiu era hora de sopar i la seva mare no sabia on parava, trucava… al Parra! No trucava als amics. Trucava al bar perquè avisessin al nano que era hora de retirar. Memorable. De fet, la gent al bar fins i tot hi duia les esqueles. En Jaume les posava sobre la caixa de cobrar perquè, com que tothom passava per caixa, ningú s’escapava de veure-les. El bar, per tant, era un centre de dades. El Parramon era Google. Aquesta idea, que m’agrada molt, l’he manllevada de l’actor Xavier Boada. I és que abans que s’inventés internet, Google ja existia. Era el Parra, un lloc on consultar i trobar qualsevol informació.Això només pot passar en espais on existeix confiança. On es teixeixen lligams, on clients, amos i treballadors formen un triangle perfecte. La mostra és que avui la gent també recorda cuiners i cambrers: en Godo, en Charly, en Diego, la Mercè –que és la meva cosina: Mercè Juvanteny Danés–, la Mari, la Laura, la Mònica, en Jordi, la Sara, la Cristina, l’Edu, la Raquel, la Mireia o la Marta. Potser me’n descuido algun. O més d’un. Disculpes per endavant. Però és que el Parra era això: una llista inacabable de persones que conjuntament configuraven un Manlleu en miniatura. Allà s’hi trobaven els amos i els treballadors, els estudiants i els jubilats, els regidors del govern i els de l’oposició –perquè, sí, allà també s’hi guanyaven les eleccions–, els qui només hi entraven de tant en tant i els que hi anaven cada dia. D’aquests, sense ànim de fer cap llista exhaustiva, em venen al cap en Kini, en Boada, l’Albareda, en Comarriu, en Veli, el Cromo, l’Enric, l’Emili, en Malo, en Camps, en Domènech, en Trabal, en Mundet –diuen que encara guarda els tamborets del bar?– o en Valentí, que no és que hi anés cada dia, sinó que hi anava quatre o cinc vegades cada dia. I no cada dia de cada dia. Cada dia tots els dies. Vivia just a sobre i, de vegades, expliquen que fins i tot baixava amb pijama i xancletes. O amb pantufles a l’hivern. Això sembla una anècdota. Però no ho és: baixava amb pijama perquè baixava a casa. Potser aquesta és la millor definició del Parra: una casa gran, i una gran casa, on cabia tothom.I és que si d’aquí a cinquanta anys algú vol saber com era Manlleu podrà investigar-ho a la biblioteca, mirar fotos o repassar llibres d’història, però no ho sabrà de veritat fins que algú li expliqui què era i què significava el Parra. Això, amb aquestes mateixes paraules, li havia dit moltes vegades a en Jaume quan ens vèiem els dilluns a EL 9 NOU. Parlàvem de tot, arreglàvem el món, criticàvem bastant i li passava el parte de les excursions i les jaranes que els caps de setmana fem amb en Collell, el seu fill Roger i tota la tropa. Li explicava jo perquè en Roger, com a bon advocat, mai explica res. Però jo soc periodista. I, per tant, podia fer-ho sense incórrer en cap delicte. Un luxe aquestes converses. L’última fa un mes i mig va ser a casa seva, i ara desvelo un secret, del perquè de la cimera: vam posar el fil a l’agulla per fer un documental sobre el Parra. A mi em motivava i a ell li feia il·lusió. No hi hem set a temps. Però, ara, potser és una obligació. Aquest documental l’hem de fer. També com a tribut a en Jaume.Perquè aquests dies tristos, encara que sembli una contradicció, també són alegres. No perquè els comiats siguin bonics, que no ho són, sinó perquè el Parra va tancar però continua obert a la memòria de tots. I el dia de la cerimònia per unes hores va tornar a passar una cosa molt semblant al que succeïa al bar: gent molt diferent, de totes les edats i de totes les maneres de pensar retrobant-se, abraçant-se i explicant-se històries. I això, una vegada més, ho ha aconseguit en Jaume el dia del seu últim comiat.

En Jaume, l’ànima, l’havia convertit en molt més: era un centre de resistència antifranquista, santuari del Barça i, sobretot, la segona casa de molts

El Parra no era un bar