Encara hi ha molts casos de dones joves que han capat la seva realització professional pels fills

Entro a una llibreria per retrobar algun plaer en temps de vetos, ara que fer un cafè amb llet en un bar ens sembla un pla estratosfèric. Un llibre nou és com una autopromesa de temps per a tu i una petita escapatòria de la gimcana en què s’han convertit les nostres vides: horaris, fases, condicions, prohibicions. Avorreixo la logística, cada dia més. La qüestió és que em vaig endur Dolça introducció al caos de la Marta Orriols (del segell que tot ho encerta, Periscopi) perquè el seu anterior títol m’havia semblat excel·lent. Aquest tracta d’una parella als trenta-i-pocs que festeja des de fa tot just dos anys i ha d’afrontar un embaràs no desitjat. El plantejament és molt semblant a la pel·lícula Els dies que vindran de Carlos Marqués-Marcet, una altra perla. Només que al llibre, des del mateix moment d’anunciar-ho al noi, ella diu que vol avortar. La trama s’embranca després en el complex món de les contradiccions vitals i els condicionants socials, un camí que no per fressat deixa de ser apassionant, al contrari: precisament perquè és conegut i reconeixible és digne de milers d’aproximacions literàries. El fet és que m’ha fet pensar que massa vegades la disjuntiva pel·liculera de fill sí - fill no és tan potent i té un component emocional tan fort que eclipsa els perquès que hi ha al darrere. I la clau, al llibre de l’Orriols i a la vida, és si la dona vol renunciar a ser la persona que havia projectat que seria. Fins i tot les dones que sempre s’havien imaginat amb fills s’han trobat davant la inevitable cessió de gran part de la seva identitat per atendre les necessitats de la família. Entomar-ho com una renúncia o una elecció depèn de cadascú, de com ens expliquem a nosaltres mateixes. Però el fet és que conec molts casos de dones joves que han capat la seva realització professional pels fills, situacions que fa vint anys hauria dit que ja no existirien. I el cert és que ho comprenc. Tant, que em plantejo si és que existeix un camí on no es pagui aquest peatge per ser mare. I si se’n pot parlar sense sentiment de culpa, sense jutjar si l’amor dels fills ho hauria d’omplir tot o no. Avui la batalla per mantenir l’estatus i la competitivitat professional és tan dura, i molt més per a les dones –que cobren menys, tenen menys ascensos, menys projecció pública, etcètera–, que llançar la tovallola amb el pretext d’un fill és un descans i una autojustificació acceptable, fins i tot il·lusionant. Si això ha estat així fins ara, què no passarà amb les properes generacions, encara més precaritzades? Si ni tan sols es pot construir una carrera, serà fàcil que siguin les dones les que descavalquin de qualsevol ambició personal. No sé la recepta per trobar la palanca de canvi, però sé que és injust i que cal una reforma estructural. No pot dependre d’individualitats. De veritat que a les dones ja no se’ls pot demanar més.

Encara hi ha molts casos de dones joves que han capat la seva realització professional pels fills

El peatge a l’ombra