El repartidor d’Amazon no em demana mai per la mare, ni tampoc per si les sabates que em va portar l’altre dia m’han anat bé, tal com sempre feia la Maria de Cal Santi

Recordo quan la meva mare m’enviava a comprar “500 pessetes per a l’arròs” quan era petita. Estava contenta perquè això volia dir que era dijous i, com manava la tradició, a casa per dinar es feia arròs a la cassola. Acostumava a anar a Cal Santi, al carrer Major, ja que era la peixateria que em quedava més a la vora, però aleshores podia triar: com a mínim n’hi havia tres més, gestionades com a negoci familiar, i totes s’hi guanyaven la vida. Però un dia van abaixar la persiana, i els campdevanolencs es van quedar sense poder comprar peix per a l’arròs o bacallà per Setmana Santa. Durant més de quatre anys, Campdevànol no ha tingut peixateria –encara en fa més que no té sabateria– i la gent, si volia peix per a l’arròs, havia d’anar a Ripoll o bé comprar-lo al supermercat del polígon industrial més proper. Però això ha canviat des de fa un parell de setmanes: cada dimarts al matí, dia del mercat setmanal, arriba al poble una furgoneta amb peix fresc de Roses. Com si es tractés de l’escena d’una pel·lícula de la postguerra del sempre enyorat Luis García Berlanga, una cua llarga de persones espera pacientment per poder comprar peix i garantir-se, si més no, una dieta equilibrada o una alegria per al paladar gràcies a mitja dotzena d’escamarlans frescos. El paisatge comercial dels nostres pobles canvia. I en molts casos, no a fi de bé. Les cues que es formen davant la furgoneta del peix de Roses o les queixes de tots aquests darrers anys perquè a Campdevànol no es podia comprar peix n’és una mostra. Encara que algú ho pugui trobar una anècdota pintoresca d’un poble del Prepirineu, la realitat que amaga n’és una altra. El primer dimarts que es va començar a vendre peix al mercat m’hi vaig acostar per veure com anava. La meva sorpresa va ser que abans de l’hora establerta ja hi havia un munt de gent que s’esperava. “No saps la il·lusió que em fa poder comprar peix.” El comentari me’l feia en Miquel, un senyor que està a punt d’entrar a la norantena i viu sol. Ho té complicat per desplaçar-se, perquè no té cotxe, i el peix havia desaparegut totalment dels seus àpats. “He comprat sardines, calamars, quatre gambes i una cua de lluç”, m’explicava content. El venedor també ho estava: “Si les vendes continuen com avui, ens plantejarem venir amb una furgoneta més gran”, assegurava. El problema de les peixateries no és exclusiu de Campdevànol. A la Vall de Ribes tampoc n’hi ha cap. Com a molt pots anar a comprar peix a un supermercat, però res més. Ni Ripoll se n’escapa. De peix fresc també només el trobes a grans superfícies o al mercat municipal, on només n’hi venen un parell de dies a la setmana. No descobreixo res si dic que el comerç local tradicional desapareix a marxes forçades sense que ningú hi faci massa res, si és que s’hi pot fer alguna cosa. No fa pas tant, era el cor de les comunitats, la de cada poble. La realitat d’ara és que ha estat desplaçat per grans cadenes comercials, però també pel comerç electrònic, i aquesta tendència no només afecta l’economia local, sinó també la cohesió social i la identitat cultural de cada municipi. La manca de promoció i ajudes als comerços tradicionals i, per descomptat, la nostra comoditat de comprar des del sofà de casa amb el telèfon mòbil, en són algunes de les principals causes. Però la solució passa per tots: pels que ens governen, per l’esforç dels consumidors i, evidentment, pel dels comerciants. Perquè... què voleu que us digui? El repartidor d’Amazon no em demana mai per la mare, ni tampoc per si les sabates que em va portar l’altre dia m’han anat bé, tal com sempre feia la Maria de Cal Santi. Només em demana el DNI. Això sí, amb un perfecte castellà.

El repartidor d’Amazon no em demana mai per la mare, ni tampoc per si les sabates que em va portar l’altre dia m’han anat bé, tal com sempre feia la Maria de Cal Santi

El peix per a l’arròs