El pèndol
El calendari és com un pèndol que durant l’any bascula de mesos de llibertats cap a d’altres d’obligacions. El setembre és de transició. Dels excessos de l’estiu cap a les restriccions de la tardor. Són dies de penjar horaris a la nevera, apuntar-se al gimnàs, matricular-se a alemany, començar un trencaclosques de 1.000 peces i proposar-se fer la dieta keto. És el mes dels propòsits.
Algú dirà que el gener també. Sí. Però no és el mateix. Al gener tot és més fàcil, perquè l’any comença de zero. El setembre, en canvi, ja porta motxilla. Amb un agost sense rellotge, amb xancletes i a 40 graus és fàcil caure en temptacions. Les braves, els gelats de dues boles i els calamars a l’andalusa segur que no fan cap bé a la flora intestinal. I ara toca assumir-ho, fer-se’n càrrec, passar pàgina i recomençar.
Aquest procés, que ve a ser com fer inventari de l’agost, és prolífic: expliquem aventures i escoltem històries. Una que m’ha agradat: van atracar un banc i, com que els del banc estaven fins al monyo que els atraquessin, els quatre que treballaven a l’oficina van sortit disparats a perseguir l’atracador. Un d’ells, que devia estar més en forma que tots els altres lladre inclòs, de seguida li va guanyar terreny, però, quan va arribar a la seva alçada, en comptes d’atrapar-lo anava tan llançat que va decidir avançar-lo. El lladre, perplex, va deixar de córrer. I es va rendir.
L’episodi, rememorat aquests dies amb els col·legues, el va recollir mesos enrere amb més detall Manuel Jabois a El País. Amb el temps les històries segurament esdevenen llegendes, però a vegades la realitat és una font inesgotable de ficció. Com sembla ficció el cas del lladre que va robar una bossa d’una estrebada a Barcelona, es va arrencar a córrer per fugir i, amb la calorada d’agost, es veu que les cames no li donaven per a més i es va anar a refugiar al primer portal fresc que va trobar i era… la comissaria. Ho recordava, també aquest estiu, Domingo Marchena a La Vanguardia.
A totes aquestes històries, i més, hi hem donat voltes a les interminables converses a la Candela de Palafrugell, a La Sal de Cadaqués i al Bamboleo d’Empúries. Els estius donen per a molt, però pels capricis del calendari després de l’agost sempre ve el setembre i la Terra, que continua girant sense Aristòtil, Wagner i Teresa Gimpera, segurament també ho continuarà fent a partir d’ara sense les nostres aventures encara que a vegades ens faci l’efecte que quan arriba el setembre s’acaba el món. No. El pèndol, que va i ve, sempre ens torna a la realitat. El setembre és la realitat.