Algun dia m’agradaria que els responsables del Col·legi de Periodistes de Catalunya m’expliquin per què no han denunciat o foragitat o avergonyit impostors que es dediquen a explicar falsament el que passa

Un dels fàstics més profunds que em produeix el periodisme modern, és el de la immediatesa. No només necessitem ser els primers a explicar una notícia, sinó que a més sovint hem de fer-ho abans que es produeixi. Els quinze minuts de glòria d’Andy Warhol s’han pervertit de tal manera, que ara no calen ni quinze segons de reflexió sobre allò que publiquem. Els mitjans digitals requereixen velocitat, i si allò que s’hi explica no és del tot verídic, doncs tal dia farà un any. Una de les plataformes socials més populars –Twitter– m’advertia dilluns que José Luis Perales era tendència a la xarxa. Gairebé sempre que un nom vintage té la consideració de “tendència” és sinònim de defunció recent. Vaig afanyar-me a buscar què se’n deia i de seguida van aparèixer sentides declaracions de condol, algunes tan lacrimògenes que gairebé em van fer oblidar que no estàvem davant de la mort de Phil Spector o de Lemmy Kilmister, sinó d’algú en realitat bastant més discret. I al cap de poques piulades, van aparèixer els primers desmentits, alguns dels quals dels mateixos mitjans que l’havien donat per liquidat. Dedicar part del meu temps a escriure en mitjans de comunicació és molt més per devoció i egolatria que per supervivència. Conec imbècils que es dediquen al periodisme perquè és una tasca que no els requereix cap esforç físic considerable. Llavors ja ho compensen practicant esport, com en moltes altres feines funcionarials que han creat paràsits que posteriorment es dediquen a suar la cansalada al gimnàs o per corriols i trialeres. Tot plegat al servei del seu cos, no fos cas que no respongués a cànons inversament proporcionals als que llavors fastiguegen per no semblar els nazis de l’estètica física que en realitat són. I ja em sap greu dir-ho, però normalment la perfecció, no existeix. La periodística tampoc existeix. Evidentment, jo n’estic als antípodes, però sempre puc justificar-ho pel fet de no tenir-ne el títol o millor encara per haver col·laborat durant set anys en una empresa d’inoperància informativa, on avantposaven les subvencions, les llepades de cul i la propaganda, a qualsevol altra mena de concepte ètic, tal com segueixen fent aquest 2023. Algun dia m’agradaria que els responsables del Col·legi de Periodistes de Catalunya m’expliquin per què no han denunciat o foragitat o avergonyit impostors que es dediquen a explicar falsament el que passa al món, al país, al poble, o a l’habitació de casa sense mentir deu vegades cada cinc síl·labes. De moment el Perich s’haurà d’esperar si vol retrobar-se amb Perales al més enllà. Tot i que crec que jo hauré de fer-ho bastant més temps per trobar uns codis ètics que em semblin mitjanament assimilables als que m’agradaria rebre com a lector. Sigueu crítics amb el que llegiu. Vaja, com si fóssiu pagesos desconfiats més que no pas benaventurats badocs de ciutat. Potser per això prefereixo llegir premsa de fa trenta anys, que em dona una perspectiva que les mentides de l’actualitat digital immediata insisteix a impedir-me percebre.

Algun dia m’agradaria que els responsables del Col·legi de Periodistes de Catalunya m’expliquin per què no han denunciat o foragitat o avergonyit impostors que es dediquen a explicar falsament el que passa

El Perich haurà d’esperar